dissabte, 12 de juny de 2010

Obama és un Nobel però no un Déu


En començar un nou any, el president Barack H. Obama compleix el primer any sencer al capdavant dels Estats Units. Alguns editorials de certs diaris han comentat sobre ell que políticament ha creuat un moment d'inflexió arrel de l'intent d'atemptat terrorista el passat 25-D. Iemen esdevé un nou front de lluita antiterrorista, i possiblement la regió vegi augmentada encara més la seva influència bèlica. En canvi, Obama acaba de rebre el Premi Nobel de la Pau a Oslo, amb tota la controvèrsia que això ha suposat.

D'una banda, cal reconèixer que mai un càrrec polític tan important com el del President dels Estats Units d’Amèrica, havia esdevingut tan potent per a canviar en tants pocs mesos, la situació de les relacions internacionals al món. Obama ha superat la bilateralitat del seu antecessor, i ha assolit un nivell acceptable de multilateralitat, tenint en compte que Bush no li havia deixat un panorama gens fàcil.
Cal reconèixer en Obama que poques vegades s’havia arribat a una capacitat tan gran i en tan poc temps, de lideratge no només dins les Estats Units sinó també fora de les seves fronteres (les multituds que Obama congregà a Praga, Berlín, París o Roma, i els seus discursos durant la campanya electoral, la nit electoral, en la presa de posessió, davant el Congrés, a Egipte, a Ghana…). Potser només Kennedy sigui un cas comparable dins els Estats Units.

Però el que no havia passat mai és que, amb menys d’un any de govern, un president hagués aconseguit una distinció internacional de d'alt nivell com el Premi Nobel; i, a més, un guardó concedit als mèrits en matèria de Pau, que té una vinculació directa amb l’acció política de qualsevol governant, i més encara amb la del Comandant en Cap de l’exèrcit més potent i armat del món. D’entrada, per tant, el Premi Nobel de la Pau, concedit a Obama, sorprèn per totes bandes…

Aquesta concessió pot analitzar-se de dues maneres: una de més favorable, i l’altra menys. Aquesta última és clara: concedir un premi per l’acció política d’un governant que té davant seu quatre anys de govern, o potser fins i tot vuit, quan no ha complert ni el primer any, és il·lús, és desproporcionat. Algú diria, fins i tot, que és més un parany a la seva acció de govern d’ara en endavant, que no pas un esperó… Qui encara no ha pogut consolidar uns bons ideals i unes bones formes, pot ser que sobrevalorant-lo s’acabi ensorrant-lo. I entenc que el Comitè Nobel no devia tenir aquesta prioritat, però sí estic convençut que no ha calculat prou bé ni els efectes ni els riscos.

D’altra banda, la concessió del Nobel a Obama pot ser analitzada, com de fet el Jurat va asseverar, com una motivació a culminar el que fins ara tant clarament ha proposat el mandatari nordamericà. Es tractaria, per tant, d’una mena de forrellat que ajudaria a assegurar o garantir una mica “per la força”, que Obama no es tiri enrere; que tingui, en conseqüència, el suport moral i l’autoritat internacional (que potser ja tenia, però ara amb l’afegitó del Nobel), per no deixar defallir en el coratge necessari per afrontar els canvis profunds que esperen al món d’avui.
El discurs d'Obama a Oslo no va decebre per la dignitat amb la què va acceptar les contradiccions humanes de la lluita per la pau, que va portar-lo a una visió excessivament realista amb què el guardonat va afrontar el concepte de Pau. Des del punt de vista de la noviolència, i un concepte de Pau elaborat amb més rigor, la seva reflexió era ben rebutjable, ja que acceptava que la força violenta era també un ingredient possible en la lluita per la pau. Gandhi l'hauria contradit si hagués estat present en el discurs del president.

Malgrat això, Obama no és un Déu; és un president humà, i com a tal té grans potencialitats (bona part de les quals podríem reconèixer que explota ben satisfactòriament), però també té ombres davant les quals li és difícil escapolir-se. Malgrat que des del punt de vista de l'utopia Obama hauria de prendre algunes altres decisions, el còmput global ens fa pensar que, en comparació al seu antecessor, l'actual president nordamericà s'apropa més a l'utopia pacifista que no pas Bush.
Sigui com sigui, el Nobel d'Obama, amb el temps, a la inversa que en la resta dels altres guardonats, ens demostrarà si ha estat merescut o no. Esperem que sí, però malgrat tot, no oblidem que Obama no és Déu, i no serà mai perfecte... La qüestió rau més aviat en si s'apropa a la utopia o se n'allunya, tot i saber que no l'assolirà probablement ni ell ni l'humanitat sencera.