dilluns, 21 de juny de 2010

Eduquem realment per a la Pau?


Tothom coincideix que l'educació és la base del progrés dels pobles, que és el mitjà per a fer avançar la humanitat, i que és la fórmula per assolir ciutadans i ciutadanes amb drets i deures, amb igualtat d'oportunitats i compromesos amb la llibertat i el benestar de tots. Si bé tota educació educa en valors, i un dels valors suprems dels col·lectius humans és la pau, és obvi que educar és també educar per a la pau. Tota educació que no contribueixi a l'educació en valors i, més específicament, per a la pau, no és educació; serà instrucció, o manipulació o dominació; però no educació. Si és tant important la Pau, i és tant fonamental l'educació, perquè no eduquem realment per a la Pau? Posaré tres exemples ben evidents.
Els Exèrcits. Tots els Estats disposen d'Exèrcit, i aquest en el fons s'entrena per a exercir la força violenta al servei de determinats interessos, clarament no democràtics (estarem d'acord que l'aniquilació de l'altre no és democràcia). Podem rentar la cara de l'Exèrcit fent que el Ministeri de Defensa parli d'Exèrcits de Pau, Pacificadors, o Humanitaris, però siguem clars i honestos: un Exèrcit no pot ser Pacificador ni Humanitari; el mitjà que fa servir és contrari a aquest fi. Un Exèrcit, avui dia, és el més obsolet cos oficial que existeix encara en un Estat, que respon als més primitius i instintius brots violents que els animals humans tenim, i que ni educa per a la pau ni pacifica. El procés de desarmament al món ha de tendir cap a una aposta clara per la desaparició dels Exèrcits a cada Estat, i això serà una educació des de l'exemple, que tots sabem que és més potent que mil discursos.

Les escoles. Un cas concret però claríssim: els llibres d'Història, sense anar més lluny, expliquen massa la història de les guerres, i les biografies dels generals i militars que han ocasionat grans destrosses i genocidis. Només la història del segle XX, en l'Educació Secundària del nostre país, sovint té 5 lliçons que porten aquests escandalosos títols: tema 1: "La Primera GUERRA Mundial"; tema 2: "El món d'entreGUERRES"; tema 3: "La Segona GUERRA Mundial"; tema 4: "La GUERRA Freda"; tema 5: "La GUERRA contra el Terrorisme". Estem, realment, oferint una visió educativa de la Pau quan la història dels adults durant el segle XX ha estat una successió de guerres una rere l'altra, i quina més sanguinària? Les escoles són espais on els valors de la pau, de la participació democràtica, del respecte a la diversitat dels alumnes i les famílies, de la defensa dels drets humans dins i fora del centre, són pilars preferents de tota formació? La transversalitat de l'educació per a la pau és una realitat o bé només es tracta aquesta temàtica en una assignatura aïllada que a vegades poc té a veure amb les altres, amb les activitats escolars del centre, amb la vida dels alumnes o bé amb la realitat de l'entorn més proper?

Els mitjans de comunicació. El potencial que tenen la ràdio, la televisió, la premsa o Internet és sovint molt més gran que el de moltes escoles, i en canvi l'exploten molt minsament en favor de l'educació per a la pau. La televisió, per exemple, és en moltes ocasions el gran escàndol: imatges gratuïtes de violència en els telenotícies o la freda secció de successos que no és més que un llistat de barbaritats comeses per uns pocs però magnificades com si fos autoria de molts; programes escrombreries que viuen a costa de treure els draps bruts dels altres a través del rumor (primer esglaó de la cultura violenta), el despreci, l'insult o la falsedat, eduquen en l'egoïsme o la violència verbal, però no en l'escolta, l'empatia o el respecte a l'altre; una filmografia que inclús en horari infantil emet pel·lícules bèl·liques, amb continguts de violència clara i directa, contribueix a augmentar les estadístiques de la quantitat d'assassinats que un adolescent arriba a presenciar en només 15 anys de vida, dades que són esglaiadores. La premsa contribueix poc a aprofitar la seva estructura més capaç d'aprofondir els continguts de les notícies, que a vegades els butlletins radiofònics o els noticiaris televisius no tenen espai suficient. La ràdio a vegades es recrea en tertúlies superficials, polèmiques i en ocasions poc constructives, que no ajuden tampoc a una educació per a la pau.

La pau és avui un bé fonamental, importantíssim, per al benestar de tots, i en canvi no sempre té el ressò, la inversió, o l'espai que li correspon. Aquí la causa no és un desastre natural com els terratrèmols d'Haití o Xile; les raons surten de la voluntat humana, dels individus, les societats i els governs. Quan educarem realment per a la pau des de tots els vessants, començant per la pròpia vida i el propi exemple?