Democràcia àrab, és possible?

Les democràcies es construeixen des de baix, es lideren des de dalt, i es mantenen des de tot arreu. Aquest principi de la política democràtica és fonamental i sembla que no hem aplicat mai des d'Occident, i ara és l'Orient que hem volgut mostrat com poc democràtic el què ens alliçona a partir dels fets de Tunisía, escampats recentment cap a Algèria i Egipte.

Després de les revolucions liberals burgeses del segle XVIII, de les obreres socialistes del segle XIX i de l'explosió de les democràcies occidentals al llarg del segle XX, semblava que els fets històrics de la caiguda (pacífica) del Mur de Berlín donant pas a una democratització del Bloc de l'Est des de les bases, seria un punt de no retorn al món. S'havia acabat la Història? La supèrbia d'Occident queia una vegada més de genolls amb els atemptats de l'11-S del 2001, que féren aparèixer el que amb ganes les indústries militars i alguns Ministeris de Defensa precursaven des de feia alguns anys: l'aparició d'una nova etapa bèl·lica. La Guerra contra el Terrorisme fou el resultat aconseguit de manera escandalosa, ja que es pretenia acabar amb el terrorisme amb un altre terrorisme: el de la guerra global.

Aquella escalada bèl·lica, que esclatà ben a l'inici de la Dècada per la Noviolència i la Pau proposada per les Nacions Unides (2000-2010), no va impedir que 10 anys els països àrabs estaven cridats a recórrer una nova etapa històrica en la lluita per la democratització. L'obsessió bel·licista de l'Administració Bush (la del pare i la del fill) no ha aconseguit per la força militar i amb el to venjatiu de la resposta als atemptats terroristes més greus que mai han patit els Estats Units, que l'ideal no gaire clar d'aconseguir la democratització de països com Afganistan o Iraq per a alliberar-se dels seus botxins hagi estat un èxit. Les democràcies no es construeixen des de dalt, i menys per la força militar. És una incongruència. La força militar no s'hauria d'emprar, més encara quan darrera hi ha tants interessos geoestratègics, polítics i econòmcs que encara la delaten més. Menys encara pot defensar-se que un mitjà violent pugui aconseguir un objectiu pacífic; no cal citar a Gandhi o a Luther King per a donar-hi més força a l'argument, perquè és d'una lògica evident per sí mateix. Iraq i Afganistan, dos països envaïts i capficats en una guerra que no van buscar per la decisió dels seus ciutadans (per tant, no escollida democràticament), sí va ser decidida per una potència mundial i els seus aliats que lluitaven -dèien-per uns ideals liberals i democràtics, tot nomenant escandalosament "Llibertat duradora" l'operació militar que justament no aconseguiria ni la llibertat ni la faria duradora.

Després de 10 anys dels atemptats de l'11-S que engegà la maquinària bel·licista al món per part dels països democràtics, els països àrabs culminen un moviment des de la base, què és tota una lliçó de mobilització ciutadana i compromís democràtic de llibertat (i de la duradora de debò). La revolta tunisiana no s'atura, i no només dins el seu propi país on els ciutadans segueixen mobilitzant-se no acceptant mitges transicions sinó una clara transició que sigui total, irrevocable i definitiva. Tampoc s'atura el procés exterior mitjançant el qual s'encomana als països veïns el que els seus pobles havien anat teixint des de fesia dècades, discretament però fermament, mentre Occident s'entestava a donar una imatge medieval, violenta i retrògrada de la cultura, la societat i la religió àrabs d'aquesta zona del món. Un Pròxim Orient convuls durant dècades mantingut en part també per la ineficàcia de les democràcies d'Occident que han pretès alliçonar als països àrabs sobre democràcia mentre s'aliaven amb les dictadures més fèrries per baixos interessos econòmics, ha paral·litzat i dissmimulat uns processos democratitzadors sorgits des de la base i que estan començant a tenir un èxit per sí mateixos, i no pas per cap ajut ni exemple occidentals. Només cal veure com 5 anys de guerra i invasió a l'Iraq no han aconseguit el que 15 dies s'ha assolit a Tunísia per la mobilització ciutadana. I és que la democràcia només es construeix des de baix! Encara ara algú es pregunta si és possible la democràcia als països àrabs? No oblidem amb supèrbia que mentre aquest "Occident" nostre d'avui es dedicava a ser bàrbar amb l'Imperi germànic, els víkings o els francs en l'època medieval, el món àrab destacava per una alta cultura, una integració i respecte envers els locals de les terres que dominava, i feia avançar la tècnica i la ciència com potser fins al s. XX no ha tornat a succeir. Com que la Història és dinàmica i els seus processos són cíclics, ara li toca un cert lideratge al món àrab.