Entrepans de polític

Venim d’unes eleccions municipals estranyes, i d’una campanya electoral convulsa. Ho explicaríem com un conte i semblaria creïble; ho explicaríem tal com és i semblaria un conte. Ben curiosament, en aquests dies preelectorals, els polítics feien els seus discursos d’esquenes a la gent, els partits elaboraven els seus programes electorals bandejant els ciutadans, i els governs i les oposicions anaven fent la seva rutina al marge del carrer; com sempre, vaja. I, mentrestant, la societat civil sortia a les places, lliura i pacíficament, i improvitzava una acampada. I acamparen fins al dia de reflexió, i continuaren durant i després sense cap por perquè calia més reflexió. Ni les autoritats locals ni les forces d’ordre públic s’atreviren a intervenir; tampoc la Junta Electoral.

Què els ha fet tan forts? Què els ha fet tant ferms? Què els ha fet inqüestionables i també intocables? Què fa que agrupin gent tant diversa i coincideixin tant? Segurament algú té la resposta: tenen una Veritat, i la diuen perquè la viuen, i la viuen perquè la senten. Tenen tota la Autoritat i la prova és que ningú, ni institució ni càrrec per més alt que sigui, s’ha atrevit a interposar-se en el seu camí. Volen fer política, i fan política, però no partidisme. Els partits han acabat engullint-se la política en comptes d’estar al seu servei. El mitjà ha esdevingut la fi en sí mateix. Ens han fet creure que els joves passen de la política, segurament pels mateixos que volen fer seva la política i actualitzen així allò ancestral de “no t’hi posis en política” i així ells ja maneguen el que volen. Però del que passen els joves és dels partits, que enverinen la política i la fan hipòcrita i incoherent.

Per primera vegada no hi ha un Gandhi, ni un Luther King ni un Mandela al capdavant d’un moviment social tan improvitzat i tan ferm al mateix temps. Ni estructura ni difusió hi són determinants. Simplement ha sortit la gent, amb el seu mòbil -això sí-, per reivindicar el que, sense haver-ho acordat abans, estan tan d’acord. L’acord passa a la categoria de consens perquè la demanda de la ciutadania és clamorosa: la injustícia d’aquesta crisi, provocada per uns que s’ho han fet anar per tal de no sortir esquitxats i fer-ho carregar als què no en sabien ni les causes d’aquest daltabaix.

Un exemple d’aquesta injustícia me l’explicava una professora d’escola fa unes setmanes. Em deia que li havíen abaixat el salari un 5%, i que possiblement continuaria fins al 10% en els pròxims mesos; que a certs sectors com Sanitat ja anàven pel 20% de retallada salarial, i que petites i mitjanes empreses (les que no són de grans capitals però també generen riquesa i alimenten les famílies dels seus treballadors) estaven tancant cada vegada més; que la carestia de la vida i l’increment de les hipoteques no permetia ni tenir una sola vivenda digna (de pocs metres quadrats) per pagar en plaços mínimament assequibles. Mentre em comentava això m’explicava astorada com de bé li anava al seu germà economista, la qual cosa em va sorprendre perquè tenint en compte que el país i mig món pateix una crisi econòmica, tot faria pensar que aquest col·lectiu no ho estaria passant gens bé… En canvi, m’explicava que ell treballa al Deutsche Bank i que no només no li havíen abaixat el sou, sinó que aquest seguia essent ben bo i a sobre per Nadal li havíen regalat un cotxe nou marca Mercedes. “A mi em retallen el salari i a ell li regalen un Mercedes”, afirmava amb indignació.

I al carrer sonen les caçoles colpejades pels utensilis més quotidians de la cuina. Aquells mitjans amb els què s’alimenta la ciutadania són ara l’eina de la protesta per poder seguir cuinant la sopa als fills. I se senten consignes de queixa perquè els representants del poble ja no representen al poble: es representen a sí mateixos. I per a això han estat capaços des d’apujar-se el sou només arribar al poder, fins apujar els impostos als altres abans de deixar-lo. Així, en aquestes manifestacions i acampades la frase més lapidària és la dedicada als polítics: “Falta pa per a tant xoriço”; un intel·ligent joc de paraules que amaga ben subtilment un menyspreu, una crítica i un atac contra la classe política que ha deixat en mans d’altri les decisions econòmiques que ara han desfet el país. I mentrestant, els meus pares ja jubilats però més actius que jo, se’n van de nit a Plaça Catalunya “pels fills que no hi poden anar perquè estan cuidant els seus néts, i pels néts que venen i que no saben què s’hi trobaran”.

Un Nobel de la Pau (Obama) pot celebrar un assassinat?

El president dels Estats Units, Barack Obama, ha anunciat aquesta matinada amb orgull i clara satisfacció, que Bin Laden ha estat assassinat per ordre seva a mans de la CIA. La seva Secretària d'Estat, Clinton, l'expresident nordamericà, Bush, el primer ministre britànic, Cameron, la canceller alemanya, Merkel, i el primer ministre italià, Berlusconi, han estat els que han tingut més pressa per a felicitar-se per la mateixa notícia. Amb alta sorpresa he rebut aquesta reacció envoltada del fervor popular de ciutadans d'Estats Units que sortien al carrer per a celebrar-ho.

Em pregunto si un president d'un país democràtic, que parla de llibertat i de justícia, i que només arribar a la presidència se li va atorgar ni més ni menys que el Premi Nobel de la Pau, pot aparèixer públicament amb la satisfacció tan evident que li proporciona un assassinat, encara que sigui de l'enemic número u del país. En termes jurídics, assassinar és un delicte. No sé per què a Guantànamo hi ha detinguts i torturats, alguns sense jutjar, sobre els que no s'ha pogut demostrar una participació directa en assassinats, i en canvi el mateix president Obama s'autoinculpa manifestant que ha donat l'ordre d'assassinar una persona, i no és considerat públicament delicte i la ciutadania surt als carrers de Washington i Nova York per a festejar-ho.

Moralment, qualsevol assassinat és reprobable i mai digne de celebracions. Com pot ser que ningú en la comunitat internacional occidental, ni el Secretari General de Nacions Unides (que s'ha limitat a reconèixer que la lluita contra el terrorisme ha arribat a "un punt d'inflexió"), s'hagi manifestat en contra d'una decisió "terrorista" d'un estament de l'espionatge d'un país democràtic (la CIA en el cas dels EUA). Va ocórrer el mateix amb l'assassinat del Che, així com del president xilè Allende sense anar més lluny, i tampoc li va estalviar un Nobel de la Pau a Kissinger. No per això és menys reprobable aquesta política que ni en secret, però menys encara en públic, hauria d'admetre aquestes actuacions i a més publicitar-les amb el festeig popular i la satisfacció de la diplomàcia internacional.

És clar que Bin Laden no és un sant, però els seus delictes han de ser jutjats i la seva vida respectada, si és que no li fem pagar amb la mateixa moneda el que va ordenar executar l'11 de setembre del 2011, i aleshores tots quedar al seu nivell, quan el que calia era distanciar-se de les seves maneres, i donar una lliçó al món de dignitat, de justícia i de pau. Ja la Guerra d'Iraq i la invasió i posterior Guerra d'Afganistan significaven reproduir el mateix terrorisme d'Al-Qaeda amb format oficial i militar, però algunes potències occidentals el van donar suport, i encara ara el matenen. Quan entendrem que la Pau no es pot imposar amb violència? Que les execucions, vinguin del terrorisme, de les guerres, d'Al-Qaeda o de la CIA, sempre han de ser rebutjables perquè vulneren el primer dels Drets Humans? Quan aprendrem que notícies com aquesta no poden significar el que Barack Obama ha manifestat aquesta matinada en començar el seu discurs: "Avui és un gran dia per a Amèrica". En tot cas, no ho és per a la democràcia, per als drets humans i per al veritable significat de la justícia i la pau. Un assassinat no pot engendrar vida!

Democràcia àrab, és possible?

Les democràcies es construeixen des de baix, es lideren des de dalt, i es mantenen des de tot arreu. Aquest principi de la política democràtica és fonamental i sembla que no hem aplicat mai des d'Occident, i ara és l'Orient que hem volgut mostrat com poc democràtic el què ens alliçona a partir dels fets de Tunisía, escampats recentment cap a Algèria i Egipte.

Després de les revolucions liberals burgeses del segle XVIII, de les obreres socialistes del segle XIX i de l'explosió de les democràcies occidentals al llarg del segle XX, semblava que els fets històrics de la caiguda (pacífica) del Mur de Berlín donant pas a una democratització del Bloc de l'Est des de les bases, seria un punt de no retorn al món. S'havia acabat la Història? La supèrbia d'Occident queia una vegada més de genolls amb els atemptats de l'11-S del 2001, que féren aparèixer el que amb ganes les indústries militars i alguns Ministeris de Defensa precursaven des de feia alguns anys: l'aparició d'una nova etapa bèl·lica. La Guerra contra el Terrorisme fou el resultat aconseguit de manera escandalosa, ja que es pretenia acabar amb el terrorisme amb un altre terrorisme: el de la guerra global.

Aquella escalada bèl·lica, que esclatà ben a l'inici de la Dècada per la Noviolència i la Pau proposada per les Nacions Unides (2000-2010), no va impedir que 10 anys els països àrabs estaven cridats a recórrer una nova etapa històrica en la lluita per la democratització. L'obsessió bel·licista de l'Administració Bush (la del pare i la del fill) no ha aconseguit per la força militar i amb el to venjatiu de la resposta als atemptats terroristes més greus que mai han patit els Estats Units, que l'ideal no gaire clar d'aconseguir la democratització de països com Afganistan o Iraq per a alliberar-se dels seus botxins hagi estat un èxit. Les democràcies no es construeixen des de dalt, i menys per la força militar. És una incongruència. La força militar no s'hauria d'emprar, més encara quan darrera hi ha tants interessos geoestratègics, polítics i econòmcs que encara la delaten més. Menys encara pot defensar-se que un mitjà violent pugui aconseguir un objectiu pacífic; no cal citar a Gandhi o a Luther King per a donar-hi més força a l'argument, perquè és d'una lògica evident per sí mateix. Iraq i Afganistan, dos països envaïts i capficats en una guerra que no van buscar per la decisió dels seus ciutadans (per tant, no escollida democràticament), sí va ser decidida per una potència mundial i els seus aliats que lluitaven -dèien-per uns ideals liberals i democràtics, tot nomenant escandalosament "Llibertat duradora" l'operació militar que justament no aconseguiria ni la llibertat ni la faria duradora.

Després de 10 anys dels atemptats de l'11-S que engegà la maquinària bel·licista al món per part dels països democràtics, els països àrabs culminen un moviment des de la base, què és tota una lliçó de mobilització ciutadana i compromís democràtic de llibertat (i de la duradora de debò). La revolta tunisiana no s'atura, i no només dins el seu propi país on els ciutadans segueixen mobilitzant-se no acceptant mitges transicions sinó una clara transició que sigui total, irrevocable i definitiva. Tampoc s'atura el procés exterior mitjançant el qual s'encomana als països veïns el que els seus pobles havien anat teixint des de fesia dècades, discretament però fermament, mentre Occident s'entestava a donar una imatge medieval, violenta i retrògrada de la cultura, la societat i la religió àrabs d'aquesta zona del món. Un Pròxim Orient convuls durant dècades mantingut en part també per la ineficàcia de les democràcies d'Occident que han pretès alliçonar als països àrabs sobre democràcia mentre s'aliaven amb les dictadures més fèrries per baixos interessos econòmics, ha paral·litzat i dissmimulat uns processos democratitzadors sorgits des de la base i que estan començant a tenir un èxit per sí mateixos, i no pas per cap ajut ni exemple occidentals. Només cal veure com 5 anys de guerra i invasió a l'Iraq no han aconseguit el que 15 dies s'ha assolit a Tunísia per la mobilització ciutadana. I és que la democràcia només es construeix des de baix! Encara ara algú es pregunta si és possible la democràcia als països àrabs? No oblidem amb supèrbia que mentre aquest "Occident" nostre d'avui es dedicava a ser bàrbar amb l'Imperi germànic, els víkings o els francs en l'època medieval, el món àrab destacava per una alta cultura, una integració i respecte envers els locals de les terres que dominava, i feia avançar la tècnica i la ciència com potser fins al s. XX no ha tornat a succeir. Com que la Història és dinàmica i els seus processos són cíclics, ara li toca un cert lideratge al món àrab.

El laberint etern del conflicte palestí

Després de Jimmy Carter, probablement cap President dels Estats Units com Barack Obama pot conrear millors esperances per a fer avançar el procés de pau entre israelians i palestins. No obstant, la situació en què es troba l’Administració Obama, el procés electoral que sobrevé, les inquietuds internes dins el Partit Demòcrata i la creixent oposició republicana, no ajuden a enfortir i concentrar el lideratge d’Obama en un dels seus objectius claus en política exterior. Afganistan es troba en una situació delicada; Iraq ha estat resolt amb una retirada mancada de bons auguris; i el conflicte palestí desespera i sembla que no avança al ritme que es fa més que necessari, urgent.

El Primer Ministre israelià, Benjamin Netanyahu, és possiblement el millor posicionat per a liderar unes converses de pau des d’Israel. Un líder laborista motivaria més oposició malgrat possiblement tindria més capacitat de contribuir de manera seriosa i compromesa al tant esperat procés de pau. No obstant, la situació en la què es troba el Govern israelià, fonamentada en pactes i coalicions, no facilita caminar cap a opcions polítiques que requereixen flexibilitat en les converses però criteri clar en el Govern, a banda de capacitat per a assolir compromisos seriosos i de fons. Tanmateix, toquen a la fi els 10 mesos de moratòria en la construcció dels assentaments colons, i tornem a la situació anterior sense haver aprofitat aquest temps per a resoldre un dels polvorins del conflicte, que segueix encenent-lo dia a dia.

En tercer lloc, la situació palestina no ha fet més que empitjorar des de la mort de Yasser Arafat, en diferents fronts. A mida que han avançat els assentaments en territori àrab davant la impotència del Govern palestí i la incapacitat de comprometre més a la comunitat internacional, Cisjordània i Gaza han quedat cada vegada més desunides no només territorialment, sinó també política i ideològicament, afeblint les opcions de lideratge i govern del Primer Ministre palestí, Mahmud Abbas.

Si bé és clar que només es pot caminar cap a la creació d’un Estat Palestí, i aquest és un objectiu indefugible que totes les parts saben perfectament que hauran d’assolir tard o d’hora, la situació és tan complicada en tots els fronts que no es pot consensuar el camí adient per a enfilar les passes fermes que permetin conduir cap a la solució del conflicte, d’una vegada per totes.

Després de dècades d’enfrontaments, terrorisme i intifades, assentaments i provocacions d’uns i altres, el conflicte està lluny d’esmorteïr-se. Més encara, ni israelians, ni palestins ni nordamericans troben la manera de sortir d’un embolic rere un altre que no fa més que bloquejar el procés de pau. En conseqüència, les converses esdevenen un assaig estèril d’ineficàcia que aprofundeix el drama d’un conflicte altament complex, i l’endinsa en un laberint que sembla etern.

El procés de pau a Euskadi va de debò...

És cert que Euskadi és un país que m'estimo molt, que m'agrada la seva gent, la seva història, la cultura i la llengua, le geografia i el paisatge, així com el seu caràcter, música i tradicions. Tinc amics allà, tinc amics aquí que són d'allà. I no puc amagar que quan fa unes tres setmanes vaig sentir per la ràdio que ETA obria una porta a la opció políitica i democràtica per a la resolució del conflicte basc, vaig sentir una profunda emoció dins meu.

Els mediadors internacionals comencen a treballar des de la discreció. El Govern central fa que no va amb ell i desprecia les paraules de la banda terrorista amb la qual cosa pressiona a una opció política definitiva de tota l'esquerra abertzale que pugui obrir un procés de debò. Euskadi està, més que mai, en un procés immillorable per a conduir tots els sectors socials i ideològics cap a un debat polític on les armes no tensin cap força ni forcin cap tensió. Ara és una hora cabdal. Tot s'està caminant aparentment en lentitud, però tinc la sensació de que condueix a un bon port. El camí que ara s'obre és llarg; potser tant llarg com el que ha fet ETA fins avui, però està clar que és EL camí, el viarany més fructífer.

Correspon a tothom ara, a la societat, als partits bascos, al Govern central i les institucions del país i de l'Estat, demostrar que es creuen realment el que és la democràcia, com l'esquerra abertzale sembla que comença a creure-s'ho. I la paraula Democràcia és una paraula molt gran, on hi cap tota la voluntat popular mentre sigui digne, justa i lliura. Cap reglament, cap normativa, cap estatut ni cap constitució, local, nacional o internacional, pot barrar el pas al què els bascos vulguin fer amb el seu propi país. I si per una vegada, malgrat tants assassinats i ferits, destrosses i atemptats, ara arriba l'hora de parlar, haurem de fer com els éssers humans sabem mai hauríem d'haver deixat de fer-ho: parlar. Tot és obert, tot és possible, només que la voluntat popular sigui respectada amb els mitjans pertinents.

La resta, son paraules que se'n duu el vent.

Confio que les institucions democràtiques sàpiguen estar a l'alçada de les circumstàncies, i tant afrontin sense treva l'engany d'ETA si és que es dóna, com acceptin i cooperin veritablement democràticament el diàleg amb tots els sectors socials i polítics d'euskadi per trobar la manera (perquè està clar que existeix, i allà espera...) de resoldre aquest llarg conflicte polític i territorial que, probablement configura el darrer conflicte amb conseqüències terroristes a tot Europa.

Ara que sembla que els terroristes podrien perdre-li la por a la democràcia, no ens emporuguim els que no ens hem considerat mai violents ni terroristes, sinó afiancem allò que sempre hem defensat: la democràcia de tots.

L'"Invictus" Mandela

Amb motiu del Mundial de Futbol (com ja ho va ser amb el Mundial de Rugby)m i fa uns mesos per l'estrena de la pel·lícula "Invictus", de Clint Eastwood, Mandelà complí 20 anys d'ençà que va ser alliberat de dècades de presó; el líder antiapartheid ha tornat a la palestra tot i tenir més de 90 anys d'edat, amb l'admiració i tots els honors del món sencer. L'expresident de Sudàfrica ha estat, clarament, un dels grans líders mundials del segle XX, i sens dubte ho ha aconseguit gràcies a valors que ha convertit en virtuts personals, exercitades amb constància i decisió durant tota la seva vida. D'una banda, la seva clara aposta per la defensa dels desvalguts, lluitant contra la injustícia que el sistema de segregació racial havia imposat a Sudàfrica. En segon lloc, la seva actitud inflexible davant principis i valors irrenunciables per al seu poble, encara que això li costés la presó i molts sacrificis personals i familiars. En tercer lloc, el seu tarannà personal càlid i proper a les persones, a les quals tractava sense prejudicis i amb dignitat; va ser així com, en els 27 anys de presó, va aconseguir sempre interessar-se pels seus vigilants, tractant-los més com a amics que com a enemics, la qual cosa els sorprenia i desarmava. En quart lloc, va ser un home que cregué totalment en ell mateix, però sobretot en el seu poble mestís que buscava ensortir-se'n. I, finalment, va ser una persona que encarnà autènticament el valor de la reconciliació, sabent que només aquesta llavor garantiria el fruit de la pau per a Sudàfrica; les Comissions de la Veritat i la Reconciliació, de la mà del bisbe anglicà Desmond Tutú, van ser un enginy potentíssim per a desactivar la revenja i construir la pau a Sudràfrica.

El testimoniatge de la Pau

La Pau és un testimoniatge personal, i així ho expressava el Mahatma Gandhi. No es pot pretendre la pau al món, quan en el jardí interior de cadascú ha estat impossible deixar créixer les flors. No es pot pretendre fer que els altres no facin les guerres, quan hom en el seu interior no ha sabut apaivagar els focs de la gelosia, l'enveja o la mentida. Només quan l'autoconeixement és profund, la conscienciació sobre les pròpies limitacions és real, i la voluntat de créixer en els valors de la pau per a sortir a la recerca de l'altre, sense imposicions, ni dogmatisme ni dominacions, podem realment començar a donar les primeres passes d'un camí cap a la Pau. De Gandhi és aquell preciós aforisme que afirma "No hi ha camins per a la pau, la Pau és el camí"; i és que la pròpia vida s'ha de convertir en un camí cap a la Pau, en el què la guerra més gran és la lluita contra el propi egoïsme i en favor de l'altruïsme davant els altres. Els nostres infants només aprendran el gran valor que significa la Pau, quan vegin en els seus adults que la Pau no és un "discurs" sinó és un "camí"; no és una teoria sinó una praxis; no és una idea sinó un testimoniatge. I és que la Pau no es pot tocar, no es pot abastar, no es pot concretar a una única essència: la Pau només és reconeixible quan els éssers humans la fem vida, quan la testimoniem. Heus ací que ja no cal fer-la evident; queda transparentada en la persona.