La Pau és un testimoniatge personal, i així ho expressava el Mahatma Gandhi. No es pot pretendre la pau al món, quan en el jardí interior de cadascú ha estat impossible deixar créixer les flors. No es pot pretendre fer que els altres no facin les guerres, quan hom en el seu interior no ha sabut apaivagar els focs de la gelosia, l'enveja o la mentida. Només quan l'autoconeixement és profund, la conscienciació sobre les pròpies limitacions és real, i la voluntat de créixer en els valors de la pau per a sortir a la recerca de l'altre, sense imposicions, ni dogmatisme ni dominacions, podem realment començar a donar les primeres passes d'un camí cap a la Pau. De Gandhi és aquell preciós aforisme que afirma "No hi ha camins per a la pau, la Pau és el camí"; i és que la pròpia vida s'ha de convertir en un camí cap a la Pau, en el què la guerra més gran és la lluita contra el propi egoïsme i en favor de l'altruïsme davant els altres. Els nostres infants només aprendran el gran valor que significa la Pau, quan vegin en els seus adults que la Pau no és un "discurs" sinó és un "camí"; no és una teoria sinó una praxis; no és una idea sinó un testimoniatge. I és que la Pau no es pot tocar, no es pot abastar, no es pot concretar a una única essència: la Pau només és reconeixible quan els éssers humans la fem vida, quan la testimoniem. Heus ací que ja no cal fer-la evident; queda transparentada en la persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada