dimarts, 5 d’octubre del 2010

El laberint etern del conflicte palestí


Després de Jimmy Carter, probablement cap President dels Estats Units com Barack Obama pot conrear millors esperances per a fer avançar el procés de pau entre israelians i palestins. No obstant, la situació en què es troba l’Administració Obama, el procés electoral que sobrevé, les inquietuds internes dins el Partit Demòcrata i la creixent oposició republicana, no ajuden a enfortir i concentrar el lideratge d’Obama en un dels seus objectius claus en política exterior. Afganistan es troba en una situació delicada; Iraq ha estat resolt amb una retirada mancada de bons auguris; i el conflicte palestí desespera i sembla que no avança al ritme que es fa més que necessari, urgent.

El Primer Ministre israelià, Benjamin Netanyahu, és possiblement el millor posicionat per a liderar unes converses de pau des d’Israel. Un líder laborista motivaria més oposició malgrat possiblement tindria més capacitat de contribuir de manera seriosa i compromesa al tant esperat procés de pau. No obstant, la situació en la què es troba el Govern israelià, fonamentada en pactes i coalicions, no facilita caminar cap a opcions polítiques que requereixen flexibilitat en les converses però criteri clar en el Govern, a banda de capacitat per a assolir compromisos seriosos i de fons. Tanmateix, toquen a la fi els 10 mesos de moratòria en la construcció dels assentaments colons, i tornem a la situació anterior sense haver aprofitat aquest temps per a resoldre un dels polvorins del conflicte, que segueix encenent-lo dia a dia.

En tercer lloc, la situació palestina no ha fet més que empitjorar des de la mort de Yasser Arafat, en diferents fronts. A mida que han avançat els assentaments en territori àrab davant la impotència del Govern palestí i la incapacitat de comprometre més a la comunitat internacional, Cisjordània i Gaza han quedat cada vegada més desunides no només territorialment, sinó també política i ideològicament, afeblint les opcions de lideratge i govern del Primer Ministre palestí, Mahmud Abbas.

Si bé és clar que només es pot caminar cap a la creació d’un Estat Palestí, i aquest és un objectiu indefugible que totes les parts saben perfectament que hauran d’assolir tard o d’hora, la situació és tan complicada en tots els fronts que no es pot consensuar el camí adient per a enfilar les passes fermes que permetin conduir cap a la solució del conflicte, d’una vegada per totes.

Després de dècades d’enfrontaments, terrorisme i intifades, assentaments i provocacions d’uns i altres, el conflicte està lluny d’esmorteïr-se. Més encara, ni israelians, ni palestins ni nordamericans troben la manera de sortir d’un embolic rere un altre que no fa més que bloquejar el procés de pau. En conseqüència, les converses esdevenen un assaig estèril d’ineficàcia que aprofundeix el drama d’un conflicte altament complex, i l’endinsa en un laberint que sembla etern.

dimarts, 28 de setembre del 2010

El procés de pau a Euskadi va de debò...


És cert que Euskadi és un país que m'estimo molt, que m'agrada la seva gent, la seva història, la cultura i la llengua, le geografia i el paisatge, així com el seu caràcter, música i tradicions. Tinc amics allà, tinc amics aquí que són d'allà. I no puc amagar que quan fa unes tres setmanes vaig sentir per la ràdio que ETA obria una porta a la opció políitica i democràtica per a la resolució del conflicte basc, vaig sentir una profunda emoció dins meu.

Els mediadors internacionals comencen a treballar des de la discreció. El Govern central fa que no va amb ell i desprecia les paraules de la banda terrorista amb la qual cosa pressiona a una opció política definitiva de tota l'esquerra abertzale que pugui obrir un procés de debò. Euskadi està, més que mai, en un procés immillorable per a conduir tots els sectors socials i ideològics cap a un debat polític on les armes no tensin cap força ni forcin cap tensió. Ara és una hora cabdal. Tot s'està caminant aparentment en lentitud, però tinc la sensació de que condueix a un bon port. El camí que ara s'obre és llarg; potser tant llarg com el que ha fet ETA fins avui, però està clar que és EL camí, el viarany més fructífer.

Correspon a tothom ara, a la societat, als partits bascos, al Govern central i les institucions del país i de l'Estat, demostrar que es creuen realment el que és la democràcia, com l'esquerra abertzale sembla que comença a creure-s'ho. I la paraula Democràcia és una paraula molt gran, on hi cap tota la voluntat popular mentre sigui digne, justa i lliura. Cap reglament, cap normativa, cap estatut ni cap constitució, local, nacional o internacional, pot barrar el pas al què els bascos vulguin fer amb el seu propi país. I si per una vegada, malgrat tants assassinats i ferits, destrosses i atemptats, ara arriba l'hora de parlar, haurem de fer com els éssers humans sabem mai hauríem d'haver deixat de fer-ho: parlar. Tot és obert, tot és possible, només que la voluntat popular sigui respectada amb els mitjans pertinents.

La resta, son paraules que se'n duu el vent.

Confio que les institucions democràtiques sàpiguen estar a l'alçada de les circumstàncies, i tant afrontin sense treva l'engany d'ETA si és que es dóna, com acceptin i cooperin veritablement democràticament el diàleg amb tots els sectors socials i polítics d'euskadi per trobar la manera (perquè està clar que existeix, i allà espera...) de resoldre aquest llarg conflicte polític i territorial que, probablement configura el darrer conflicte amb conseqüències terroristes a tot Europa.

Ara que sembla que els terroristes podrien perdre-li la por a la democràcia, no ens emporuguim els que no ens hem considerat mai violents ni terroristes, sinó afiancem allò que sempre hem defensat: la democràcia de tots.

divendres, 16 de juliol del 2010

L'"Invictus" Mandela


Amb motiu del Mundial de Futbol (com ja ho va ser amb el Mundial de Rugby)m i fa uns mesos per l'estrena de la pel·lícula "Invictus", de Clint Eastwood, Mandelà complí 20 anys d'ençà que va ser alliberat de dècades de presó; el líder antiapartheid ha tornat a la palestra tot i tenir més de 90 anys d'edat, amb l'admiració i tots els honors del món sencer. L'expresident de Sudàfrica ha estat, clarament, un dels grans líders mundials del segle XX, i sens dubte ho ha aconseguit gràcies a valors que ha convertit en virtuts personals, exercitades amb constància i decisió durant tota la seva vida. D'una banda, la seva clara aposta per la defensa dels desvalguts, lluitant contra la injustícia que el sistema de segregació racial havia imposat a Sudàfrica. En segon lloc, la seva actitud inflexible davant principis i valors irrenunciables per al seu poble, encara que això li costés la presó i molts sacrificis personals i familiars. En tercer lloc, el seu tarannà personal càlid i proper a les persones, a les quals tractava sense prejudicis i amb dignitat; va ser així com, en els 27 anys de presó, va aconseguir sempre interessar-se pels seus vigilants, tractant-los més com a amics que com a enemics, la qual cosa els sorprenia i desarmava. En quart lloc, va ser un home que cregué totalment en ell mateix, però sobretot en el seu poble mestís que buscava ensortir-se'n. I, finalment, va ser una persona que encarnà autènticament el valor de la reconciliació, sabent que només aquesta llavor garantiria el fruit de la pau per a Sudàfrica; les Comissions de la Veritat i la Reconciliació, de la mà del bisbe anglicà Desmond Tutú, van ser un enginy potentíssim per a desactivar la revenja i construir la pau a Sudràfrica.

El testimoniatge de la Pau


La Pau és un testimoniatge personal, i així ho expressava el Mahatma Gandhi. No es pot pretendre la pau al món, quan en el jardí interior de cadascú ha estat impossible deixar créixer les flors. No es pot pretendre fer que els altres no facin les guerres, quan hom en el seu interior no ha sabut apaivagar els focs de la gelosia, l'enveja o la mentida. Només quan l'autoconeixement és profund, la conscienciació sobre les pròpies limitacions és real, i la voluntat de créixer en els valors de la pau per a sortir a la recerca de l'altre, sense imposicions, ni dogmatisme ni dominacions, podem realment començar a donar les primeres passes d'un camí cap a la Pau. De Gandhi és aquell preciós aforisme que afirma "No hi ha camins per a la pau, la Pau és el camí"; i és que la pròpia vida s'ha de convertir en un camí cap a la Pau, en el què la guerra més gran és la lluita contra el propi egoïsme i en favor de l'altruïsme davant els altres. Els nostres infants només aprendran el gran valor que significa la Pau, quan vegin en els seus adults que la Pau no és un "discurs" sinó és un "camí"; no és una teoria sinó una praxis; no és una idea sinó un testimoniatge. I és que la Pau no es pot tocar, no es pot abastar, no es pot concretar a una única essència: la Pau només és reconeixible quan els éssers humans la fem vida, quan la testimoniem. Heus ací que ja no cal fer-la evident; queda transparentada en la persona.

dimecres, 7 de juliol del 2010

Atac del Banco Santander al web pacifista www.bancosantandersinarmas.org


El web de la campanya “Banc Santander sense armes”, creat per les ONG Justícia i Pau, Setem i l'Observatori del Deute en la Globalització, ha suscitat una forta reacció per part de l’entitat presidida per Emilio Botín.

El 23 de juny, abans de la difusió pública del web, es va donar a conèixer al Banc Santander el link d’aquesta nova web per si considerava que la pàgina contenia alguna dada que fos inexacta o que no fos certa. El dia següent, el web va patir un seguit d’atacs de hackers, els quals van poder ser aturats afortunadament pels sistemes de seguretat del servidor.

Paral·lament, el Banc Santander va formular una denúncia en la qual afirmava que a través del domini www.bancosantadersinsarmas.org s’estava fent phishing, és a dir, s’estava robant els codis dels clients del banc amb l’objectiu d’utilitzar-los per entrar en els seus comptes personals. L’entitat bancària també acusava el web d’abusar de la seva imatge corporativa.

Aquesta denúncia va ser canalitzada per Telefónica Empresas, la qual va pressionar, sense verificar si tals acusacions estaven fonamentades, perquè el domini www.bancosantandersinsarmas.org fos eliminat i el web retirat del servidor.

Davant la denúncia, els propietaris del servidor on està allotjada el web el van inhabilitar. Els membres de la campanya, però, els van poder convèncer que tals acusacions eren falses i van rectificar.

Justícia i Pau, Setem i l'Observatori del Deute en la Globalització, i emmarcada dins la Campanya “Per una banca desarmada”, impulsen la campanya i el web “Banc Santander Sense Armes” per sensibilitzar i denunciar les relacions del banc amb la indústria militar o amb indústries que violen els drets humans tot alterant greument la vida de comunitats, pobles i medi ambient.

[Text extret íntegrament del web www.bancosantandersinarmas.org, vinculat al Centre d'Estudis per la Pau Delàs de Justícia i Pau, entre altres entitats]

dilluns, 21 de juny del 2010

Eduquem realment per a la Pau?


Tothom coincideix que l'educació és la base del progrés dels pobles, que és el mitjà per a fer avançar la humanitat, i que és la fórmula per assolir ciutadans i ciutadanes amb drets i deures, amb igualtat d'oportunitats i compromesos amb la llibertat i el benestar de tots. Si bé tota educació educa en valors, i un dels valors suprems dels col·lectius humans és la pau, és obvi que educar és també educar per a la pau. Tota educació que no contribueixi a l'educació en valors i, més específicament, per a la pau, no és educació; serà instrucció, o manipulació o dominació; però no educació. Si és tant important la Pau, i és tant fonamental l'educació, perquè no eduquem realment per a la Pau? Posaré tres exemples ben evidents.
Els Exèrcits. Tots els Estats disposen d'Exèrcit, i aquest en el fons s'entrena per a exercir la força violenta al servei de determinats interessos, clarament no democràtics (estarem d'acord que l'aniquilació de l'altre no és democràcia). Podem rentar la cara de l'Exèrcit fent que el Ministeri de Defensa parli d'Exèrcits de Pau, Pacificadors, o Humanitaris, però siguem clars i honestos: un Exèrcit no pot ser Pacificador ni Humanitari; el mitjà que fa servir és contrari a aquest fi. Un Exèrcit, avui dia, és el més obsolet cos oficial que existeix encara en un Estat, que respon als més primitius i instintius brots violents que els animals humans tenim, i que ni educa per a la pau ni pacifica. El procés de desarmament al món ha de tendir cap a una aposta clara per la desaparició dels Exèrcits a cada Estat, i això serà una educació des de l'exemple, que tots sabem que és més potent que mil discursos.

Les escoles. Un cas concret però claríssim: els llibres d'Història, sense anar més lluny, expliquen massa la història de les guerres, i les biografies dels generals i militars que han ocasionat grans destrosses i genocidis. Només la història del segle XX, en l'Educació Secundària del nostre país, sovint té 5 lliçons que porten aquests escandalosos títols: tema 1: "La Primera GUERRA Mundial"; tema 2: "El món d'entreGUERRES"; tema 3: "La Segona GUERRA Mundial"; tema 4: "La GUERRA Freda"; tema 5: "La GUERRA contra el Terrorisme". Estem, realment, oferint una visió educativa de la Pau quan la història dels adults durant el segle XX ha estat una successió de guerres una rere l'altra, i quina més sanguinària? Les escoles són espais on els valors de la pau, de la participació democràtica, del respecte a la diversitat dels alumnes i les famílies, de la defensa dels drets humans dins i fora del centre, són pilars preferents de tota formació? La transversalitat de l'educació per a la pau és una realitat o bé només es tracta aquesta temàtica en una assignatura aïllada que a vegades poc té a veure amb les altres, amb les activitats escolars del centre, amb la vida dels alumnes o bé amb la realitat de l'entorn més proper?

Els mitjans de comunicació. El potencial que tenen la ràdio, la televisió, la premsa o Internet és sovint molt més gran que el de moltes escoles, i en canvi l'exploten molt minsament en favor de l'educació per a la pau. La televisió, per exemple, és en moltes ocasions el gran escàndol: imatges gratuïtes de violència en els telenotícies o la freda secció de successos que no és més que un llistat de barbaritats comeses per uns pocs però magnificades com si fos autoria de molts; programes escrombreries que viuen a costa de treure els draps bruts dels altres a través del rumor (primer esglaó de la cultura violenta), el despreci, l'insult o la falsedat, eduquen en l'egoïsme o la violència verbal, però no en l'escolta, l'empatia o el respecte a l'altre; una filmografia que inclús en horari infantil emet pel·lícules bèl·liques, amb continguts de violència clara i directa, contribueix a augmentar les estadístiques de la quantitat d'assassinats que un adolescent arriba a presenciar en només 15 anys de vida, dades que són esglaiadores. La premsa contribueix poc a aprofitar la seva estructura més capaç d'aprofondir els continguts de les notícies, que a vegades els butlletins radiofònics o els noticiaris televisius no tenen espai suficient. La ràdio a vegades es recrea en tertúlies superficials, polèmiques i en ocasions poc constructives, que no ajuden tampoc a una educació per a la pau.

La pau és avui un bé fonamental, importantíssim, per al benestar de tots, i en canvi no sempre té el ressò, la inversió, o l'espai que li correspon. Aquí la causa no és un desastre natural com els terratrèmols d'Haití o Xile; les raons surten de la voluntat humana, dels individus, les societats i els governs. Quan educarem realment per a la pau des de tots els vessants, començant per la pròpia vida i el propi exemple?

dissabte, 12 de juny del 2010

Obama és un Nobel però no un Déu


En començar un nou any, el president Barack H. Obama compleix el primer any sencer al capdavant dels Estats Units. Alguns editorials de certs diaris han comentat sobre ell que políticament ha creuat un moment d'inflexió arrel de l'intent d'atemptat terrorista el passat 25-D. Iemen esdevé un nou front de lluita antiterrorista, i possiblement la regió vegi augmentada encara més la seva influència bèlica. En canvi, Obama acaba de rebre el Premi Nobel de la Pau a Oslo, amb tota la controvèrsia que això ha suposat.

D'una banda, cal reconèixer que mai un càrrec polític tan important com el del President dels Estats Units d’Amèrica, havia esdevingut tan potent per a canviar en tants pocs mesos, la situació de les relacions internacionals al món. Obama ha superat la bilateralitat del seu antecessor, i ha assolit un nivell acceptable de multilateralitat, tenint en compte que Bush no li havia deixat un panorama gens fàcil.
Cal reconèixer en Obama que poques vegades s’havia arribat a una capacitat tan gran i en tan poc temps, de lideratge no només dins les Estats Units sinó també fora de les seves fronteres (les multituds que Obama congregà a Praga, Berlín, París o Roma, i els seus discursos durant la campanya electoral, la nit electoral, en la presa de posessió, davant el Congrés, a Egipte, a Ghana…). Potser només Kennedy sigui un cas comparable dins els Estats Units.

Però el que no havia passat mai és que, amb menys d’un any de govern, un president hagués aconseguit una distinció internacional de d'alt nivell com el Premi Nobel; i, a més, un guardó concedit als mèrits en matèria de Pau, que té una vinculació directa amb l’acció política de qualsevol governant, i més encara amb la del Comandant en Cap de l’exèrcit més potent i armat del món. D’entrada, per tant, el Premi Nobel de la Pau, concedit a Obama, sorprèn per totes bandes…

Aquesta concessió pot analitzar-se de dues maneres: una de més favorable, i l’altra menys. Aquesta última és clara: concedir un premi per l’acció política d’un governant que té davant seu quatre anys de govern, o potser fins i tot vuit, quan no ha complert ni el primer any, és il·lús, és desproporcionat. Algú diria, fins i tot, que és més un parany a la seva acció de govern d’ara en endavant, que no pas un esperó… Qui encara no ha pogut consolidar uns bons ideals i unes bones formes, pot ser que sobrevalorant-lo s’acabi ensorrant-lo. I entenc que el Comitè Nobel no devia tenir aquesta prioritat, però sí estic convençut que no ha calculat prou bé ni els efectes ni els riscos.

D’altra banda, la concessió del Nobel a Obama pot ser analitzada, com de fet el Jurat va asseverar, com una motivació a culminar el que fins ara tant clarament ha proposat el mandatari nordamericà. Es tractaria, per tant, d’una mena de forrellat que ajudaria a assegurar o garantir una mica “per la força”, que Obama no es tiri enrere; que tingui, en conseqüència, el suport moral i l’autoritat internacional (que potser ja tenia, però ara amb l’afegitó del Nobel), per no deixar defallir en el coratge necessari per afrontar els canvis profunds que esperen al món d’avui.
El discurs d'Obama a Oslo no va decebre per la dignitat amb la què va acceptar les contradiccions humanes de la lluita per la pau, que va portar-lo a una visió excessivament realista amb què el guardonat va afrontar el concepte de Pau. Des del punt de vista de la noviolència, i un concepte de Pau elaborat amb més rigor, la seva reflexió era ben rebutjable, ja que acceptava que la força violenta era també un ingredient possible en la lluita per la pau. Gandhi l'hauria contradit si hagués estat present en el discurs del president.

Malgrat això, Obama no és un Déu; és un president humà, i com a tal té grans potencialitats (bona part de les quals podríem reconèixer que explota ben satisfactòriament), però també té ombres davant les quals li és difícil escapolir-se. Malgrat que des del punt de vista de l'utopia Obama hauria de prendre algunes altres decisions, el còmput global ens fa pensar que, en comparació al seu antecessor, l'actual president nordamericà s'apropa més a l'utopia pacifista que no pas Bush.
Sigui com sigui, el Nobel d'Obama, amb el temps, a la inversa que en la resta dels altres guardonats, ens demostrarà si ha estat merescut o no. Esperem que sí, però malgrat tot, no oblidem que Obama no és Déu, i no serà mai perfecte... La qüestió rau més aviat en si s'apropa a la utopia o se n'allunya, tot i saber que no l'assolirà probablement ni ell ni l'humanitat sencera.