dilluns, 21 de juny del 2010

Eduquem realment per a la Pau?


Tothom coincideix que l'educació és la base del progrés dels pobles, que és el mitjà per a fer avançar la humanitat, i que és la fórmula per assolir ciutadans i ciutadanes amb drets i deures, amb igualtat d'oportunitats i compromesos amb la llibertat i el benestar de tots. Si bé tota educació educa en valors, i un dels valors suprems dels col·lectius humans és la pau, és obvi que educar és també educar per a la pau. Tota educació que no contribueixi a l'educació en valors i, més específicament, per a la pau, no és educació; serà instrucció, o manipulació o dominació; però no educació. Si és tant important la Pau, i és tant fonamental l'educació, perquè no eduquem realment per a la Pau? Posaré tres exemples ben evidents.
Els Exèrcits. Tots els Estats disposen d'Exèrcit, i aquest en el fons s'entrena per a exercir la força violenta al servei de determinats interessos, clarament no democràtics (estarem d'acord que l'aniquilació de l'altre no és democràcia). Podem rentar la cara de l'Exèrcit fent que el Ministeri de Defensa parli d'Exèrcits de Pau, Pacificadors, o Humanitaris, però siguem clars i honestos: un Exèrcit no pot ser Pacificador ni Humanitari; el mitjà que fa servir és contrari a aquest fi. Un Exèrcit, avui dia, és el més obsolet cos oficial que existeix encara en un Estat, que respon als més primitius i instintius brots violents que els animals humans tenim, i que ni educa per a la pau ni pacifica. El procés de desarmament al món ha de tendir cap a una aposta clara per la desaparició dels Exèrcits a cada Estat, i això serà una educació des de l'exemple, que tots sabem que és més potent que mil discursos.

Les escoles. Un cas concret però claríssim: els llibres d'Història, sense anar més lluny, expliquen massa la història de les guerres, i les biografies dels generals i militars que han ocasionat grans destrosses i genocidis. Només la història del segle XX, en l'Educació Secundària del nostre país, sovint té 5 lliçons que porten aquests escandalosos títols: tema 1: "La Primera GUERRA Mundial"; tema 2: "El món d'entreGUERRES"; tema 3: "La Segona GUERRA Mundial"; tema 4: "La GUERRA Freda"; tema 5: "La GUERRA contra el Terrorisme". Estem, realment, oferint una visió educativa de la Pau quan la història dels adults durant el segle XX ha estat una successió de guerres una rere l'altra, i quina més sanguinària? Les escoles són espais on els valors de la pau, de la participació democràtica, del respecte a la diversitat dels alumnes i les famílies, de la defensa dels drets humans dins i fora del centre, són pilars preferents de tota formació? La transversalitat de l'educació per a la pau és una realitat o bé només es tracta aquesta temàtica en una assignatura aïllada que a vegades poc té a veure amb les altres, amb les activitats escolars del centre, amb la vida dels alumnes o bé amb la realitat de l'entorn més proper?

Els mitjans de comunicació. El potencial que tenen la ràdio, la televisió, la premsa o Internet és sovint molt més gran que el de moltes escoles, i en canvi l'exploten molt minsament en favor de l'educació per a la pau. La televisió, per exemple, és en moltes ocasions el gran escàndol: imatges gratuïtes de violència en els telenotícies o la freda secció de successos que no és més que un llistat de barbaritats comeses per uns pocs però magnificades com si fos autoria de molts; programes escrombreries que viuen a costa de treure els draps bruts dels altres a través del rumor (primer esglaó de la cultura violenta), el despreci, l'insult o la falsedat, eduquen en l'egoïsme o la violència verbal, però no en l'escolta, l'empatia o el respecte a l'altre; una filmografia que inclús en horari infantil emet pel·lícules bèl·liques, amb continguts de violència clara i directa, contribueix a augmentar les estadístiques de la quantitat d'assassinats que un adolescent arriba a presenciar en només 15 anys de vida, dades que són esglaiadores. La premsa contribueix poc a aprofitar la seva estructura més capaç d'aprofondir els continguts de les notícies, que a vegades els butlletins radiofònics o els noticiaris televisius no tenen espai suficient. La ràdio a vegades es recrea en tertúlies superficials, polèmiques i en ocasions poc constructives, que no ajuden tampoc a una educació per a la pau.

La pau és avui un bé fonamental, importantíssim, per al benestar de tots, i en canvi no sempre té el ressò, la inversió, o l'espai que li correspon. Aquí la causa no és un desastre natural com els terratrèmols d'Haití o Xile; les raons surten de la voluntat humana, dels individus, les societats i els governs. Quan educarem realment per a la pau des de tots els vessants, començant per la pròpia vida i el propi exemple?

dissabte, 12 de juny del 2010

Obama és un Nobel però no un Déu


En començar un nou any, el president Barack H. Obama compleix el primer any sencer al capdavant dels Estats Units. Alguns editorials de certs diaris han comentat sobre ell que políticament ha creuat un moment d'inflexió arrel de l'intent d'atemptat terrorista el passat 25-D. Iemen esdevé un nou front de lluita antiterrorista, i possiblement la regió vegi augmentada encara més la seva influència bèlica. En canvi, Obama acaba de rebre el Premi Nobel de la Pau a Oslo, amb tota la controvèrsia que això ha suposat.

D'una banda, cal reconèixer que mai un càrrec polític tan important com el del President dels Estats Units d’Amèrica, havia esdevingut tan potent per a canviar en tants pocs mesos, la situació de les relacions internacionals al món. Obama ha superat la bilateralitat del seu antecessor, i ha assolit un nivell acceptable de multilateralitat, tenint en compte que Bush no li havia deixat un panorama gens fàcil.
Cal reconèixer en Obama que poques vegades s’havia arribat a una capacitat tan gran i en tan poc temps, de lideratge no només dins les Estats Units sinó també fora de les seves fronteres (les multituds que Obama congregà a Praga, Berlín, París o Roma, i els seus discursos durant la campanya electoral, la nit electoral, en la presa de posessió, davant el Congrés, a Egipte, a Ghana…). Potser només Kennedy sigui un cas comparable dins els Estats Units.

Però el que no havia passat mai és que, amb menys d’un any de govern, un president hagués aconseguit una distinció internacional de d'alt nivell com el Premi Nobel; i, a més, un guardó concedit als mèrits en matèria de Pau, que té una vinculació directa amb l’acció política de qualsevol governant, i més encara amb la del Comandant en Cap de l’exèrcit més potent i armat del món. D’entrada, per tant, el Premi Nobel de la Pau, concedit a Obama, sorprèn per totes bandes…

Aquesta concessió pot analitzar-se de dues maneres: una de més favorable, i l’altra menys. Aquesta última és clara: concedir un premi per l’acció política d’un governant que té davant seu quatre anys de govern, o potser fins i tot vuit, quan no ha complert ni el primer any, és il·lús, és desproporcionat. Algú diria, fins i tot, que és més un parany a la seva acció de govern d’ara en endavant, que no pas un esperó… Qui encara no ha pogut consolidar uns bons ideals i unes bones formes, pot ser que sobrevalorant-lo s’acabi ensorrant-lo. I entenc que el Comitè Nobel no devia tenir aquesta prioritat, però sí estic convençut que no ha calculat prou bé ni els efectes ni els riscos.

D’altra banda, la concessió del Nobel a Obama pot ser analitzada, com de fet el Jurat va asseverar, com una motivació a culminar el que fins ara tant clarament ha proposat el mandatari nordamericà. Es tractaria, per tant, d’una mena de forrellat que ajudaria a assegurar o garantir una mica “per la força”, que Obama no es tiri enrere; que tingui, en conseqüència, el suport moral i l’autoritat internacional (que potser ja tenia, però ara amb l’afegitó del Nobel), per no deixar defallir en el coratge necessari per afrontar els canvis profunds que esperen al món d’avui.
El discurs d'Obama a Oslo no va decebre per la dignitat amb la què va acceptar les contradiccions humanes de la lluita per la pau, que va portar-lo a una visió excessivament realista amb què el guardonat va afrontar el concepte de Pau. Des del punt de vista de la noviolència, i un concepte de Pau elaborat amb més rigor, la seva reflexió era ben rebutjable, ja que acceptava que la força violenta era també un ingredient possible en la lluita per la pau. Gandhi l'hauria contradit si hagués estat present en el discurs del president.

Malgrat això, Obama no és un Déu; és un president humà, i com a tal té grans potencialitats (bona part de les quals podríem reconèixer que explota ben satisfactòriament), però també té ombres davant les quals li és difícil escapolir-se. Malgrat que des del punt de vista de l'utopia Obama hauria de prendre algunes altres decisions, el còmput global ens fa pensar que, en comparació al seu antecessor, l'actual president nordamericà s'apropa més a l'utopia pacifista que no pas Bush.
Sigui com sigui, el Nobel d'Obama, amb el temps, a la inversa que en la resta dels altres guardonats, ens demostrarà si ha estat merescut o no. Esperem que sí, però malgrat tot, no oblidem que Obama no és Déu, i no serà mai perfecte... La qüestió rau més aviat en si s'apropa a la utopia o se n'allunya, tot i saber que no l'assolirà probablement ni ell ni l'humanitat sencera.