Cultura de Pau

Entrepans de polític

2011-05-25T10:00:00.002+02:00

Venim d’unes eleccions municipals estranyes, i d’una campanya electoral convulsa. Ho explicaríem com un conte i semblaria creïble; ho explicaríem tal com és i semblaria un conte. Ben curiosament, en aquests dies preelectorals, els polítics feien els seus discursos d’esquenes a la gent, els partits elaboraven els seus programes electorals bandejant els ciutadans, i els governs i les oposicions anaven fent la seva rutina al marge del carrer; com sempre, vaja. I, mentrestant, la societat civil sortia a les places, lliura i pacíficament, i improvitzava una acampada. I acamparen fins al dia de reflexió, i continuaren durant i després sense cap por perquè calia més reflexió. Ni les autoritats locals ni les forces d’ordre públic s’atreviren a intervenir; tampoc la Junta Electoral.

Què els ha fet tan forts? Què els ha fet tant ferms? Què els ha fet inqüestionables i també intocables? Què fa que agrupin gent tant diversa i coincideixin tant? Segurament algú té la resposta: tenen una Veritat, i la diuen perquè la viuen, i la viuen perquè la senten. Tenen tota la Autoritat i la prova és que ningú, ni institució ni càrrec per més alt que sigui, s’ha atrevit a interposar-se en el seu camí. Volen fer política, i fan política, però no partidisme. Els partits han acabat engullint-se la política en comptes d’estar al seu servei. El mitjà ha esdevingut la fi en sí mateix. Ens han fet creure que els joves passen de la política, segurament pels mateixos que volen fer seva la política i actualitzen així allò ancestral de “no t’hi posis en política” i així ells ja maneguen el que volen. Però del que passen els joves és dels partits, que enverinen la política i la fan hipòcrita i incoherent.

Per primera vegada no hi ha un Gandhi, ni un Luther King ni un Mandela al capdavant d’un moviment social tan improvitzat i tan ferm al mateix temps. Ni estructura ni difusió hi són determinants. Simplement ha sortit la gent, amb el seu mòbil -això sí-, per reivindicar el que, sense haver-ho acordat abans, estan tan d’acord. L’acord passa a la categoria de consens perquè la demanda de la ciutadania és clamorosa: la injustícia d’aquesta crisi, provocada per uns que s’ho han fet anar per tal de no sortir esquitxats i fer-ho carregar als què no en sabien ni les causes d’aquest daltabaix.

Un exemple d’aquesta injustícia me l’explicava una professora d’escola fa unes setmanes. Em deia que li havíen abaixat el salari un 5%, i que possiblement continuaria fins al 10% en els pròxims mesos; que a certs sectors com Sanitat ja anàven pel 20% de retallada salarial, i que petites i mitjanes empreses (les que no són de grans capitals però també generen riquesa i alimenten les famílies dels seus treballadors) estaven tancant cada vegada més; que la carestia de la vida i l’increment de les hipoteques no permetia ni tenir una sola vivenda digna (de pocs metres quadrats) per pagar en plaços mínimament assequibles. Mentre em comentava això m’explicava astorada com de bé li anava al seu germà economista, la qual cosa em va sorprendre perquè tenint en compte que el país i mig món pateix una crisi econòmica, tot faria pensar que aquest col·lectiu no ho estaria passant gens bé… En canvi, m’explicava que ell treballa al Deutsche Bank i que no només no li havíen abaixat el sou, sinó que aquest seguia essent ben bo i a sobre per Nadal li havíen regalat un cotxe nou marca Mercedes. “A mi em retallen el salari i a ell li regalen un Mercedes”, afirmava amb indignació.

I al carrer sonen les caçoles colpejades pels utensilis més quotidians de la cuina. Aquells mitjans amb els què s’alimenta la ciutadania són ara l’eina de la protesta per poder seguir cuinant la sopa als fills. I se senten consignes de queixa perquè els representants del poble ja no representen al poble: es representen a sí mateixos. I per a això han estat capaços des d’apujar-se el sou només arribar al poder, fins apujar els impostos als altres abans de deixar-lo. Així, en aquestes manifestacions i acampades la frase més lapidària és la dedicada als polítics: “Falta pa per a tant xoriço”; un intel·ligent joc de paraules que amaga ben subtilment un menyspreu, una crítica i un atac contra la classe política que ha deixat en mans d’altri les decisions econòmiques que ara han desfet el país. I mentrestant, els meus pares ja jubilats però més actius que jo, se’n van de nit a Plaça Catalunya “pels fills que no hi poden anar perquè estan cuidant els seus néts, i pels néts que venen i que no saben què s’hi trobaran”.

Un Nobel de la Pau (Obama) pot celebrar un assassinat?

2011-05-03T08:36:00.002+02:00

El president dels Estats Units, Barack Obama, ha anunciat aquesta matinada amb orgull i clara satisfacció, que Bin Laden ha estat assassinat per ordre seva a mans de la CIA. La seva Secretària d'Estat, Clinton, l'expresident nordamericà, Bush, el primer ministre britànic, Cameron, la canceller alemanya, Merkel, i el primer ministre italià, Berlusconi, han estat els que han tingut més pressa per a felicitar-se per la mateixa notícia. Amb alta sorpresa he rebut aquesta reacció envoltada del fervor popular de ciutadans d'Estats Units que sortien al carrer per a celebrar-ho.

Em pregunto si un president d'un país democràtic, que parla de llibertat i de justícia, i que només arribar a la presidència se li va atorgar ni més ni menys que el Premi Nobel de la Pau, pot aparèixer públicament amb la satisfacció tan evident que li proporciona un assassinat, encara que sigui de l'enemic número u del país. En termes jurídics, assassinar és un delicte. No sé per què a Guantànamo hi ha detinguts i torturats, alguns sense jutjar, sobre els que no s'ha pogut demostrar una participació directa en assassinats, i en canvi el mateix president Obama s'autoinculpa manifestant que ha donat l'ordre d'assassinar una persona, i no és considerat públicament delicte i la ciutadania surt als carrers de Washington i Nova York per a festejar-ho.

Moralment, qualsevol assassinat és reprobable i mai digne de celebracions. Com pot ser que ningú en la comunitat internacional occidental, ni el Secretari General de Nacions Unides (que s'ha limitat a reconèixer que la lluita contra el terrorisme ha arribat a "un punt d'inflexió"), s'hagi manifestat en contra d'una decisió "terrorista" d'un estament de l'espionatge d'un país democràtic (la CIA en el cas dels EUA). Va ocórrer el mateix amb l'assassinat del Che, així com del president xilè Allende sense anar més lluny, i tampoc li va estalviar un Nobel de la Pau a Kissinger. No per això és menys reprobable aquesta política que ni en secret, però menys encara en públic, hauria d'admetre aquestes actuacions i a més publicitar-les amb el festeig popular i la satisfacció de la diplomàcia internacional.

És clar que Bin Laden no és un sant, però els seus delictes han de ser jutjats i la seva vida respectada, si és que no li fem pagar amb la mateixa moneda el que va ordenar executar l'11 de setembre del 2011, i aleshores tots quedar al seu nivell, quan el que calia era distanciar-se de les seves maneres, i donar una lliçó al món de dignitat, de justícia i de pau. Ja la Guerra d'Iraq i la invasió i posterior Guerra d'Afganistan significaven reproduir el mateix terrorisme d'Al-Qaeda amb format oficial i militar, però algunes potències occidentals el van donar suport, i encara ara el matenen. Quan entendrem que la Pau no es pot imposar amb violència? Que les execucions, vinguin del terrorisme, de les guerres, d'Al-Qaeda o de la CIA, sempre han de ser rebutjables perquè vulneren el primer dels Drets Humans? Quan aprendrem que notícies com aquesta no poden significar el que Barack Obama ha manifestat aquesta matinada en començar el seu discurs: "Avui és un gran dia per a Amèrica". En tot cas, no ho és per a la democràcia, per als drets humans i per al veritable significat de la justícia i la pau. Un assassinat no pot engendrar vida!

Democràcia àrab, és possible?

2011-01-27T04:14:00.002+01:00

Les democràcies es construeixen des de baix, es lideren des de dalt, i es mantenen des de tot arreu. Aquest principi de la política democràtica és fonamental i sembla que no hem aplicat mai des d'Occident, i ara és l'Orient que hem volgut mostrat com poc democràtic el què ens alliçona a partir dels fets de Tunisía, escampats recentment cap a Algèria i Egipte.

Després de les revolucions liberals burgeses del segle XVIII, de les obreres socialistes del segle XIX i de l'explosió de les democràcies occidentals al llarg del segle XX, semblava que els fets històrics de la caiguda (pacífica) del Mur de Berlín donant pas a una democratització del Bloc de l'Est des de les bases, seria un punt de no retorn al món. S'havia acabat la Història? La supèrbia d'Occident queia una vegada més de genolls amb els atemptats de l'11-S del 2001, que féren aparèixer el que amb ganes les indústries militars i alguns Ministeris de Defensa precursaven des de feia alguns anys: l'aparició d'una nova etapa bèl·lica. La Guerra contra el Terrorisme fou el resultat aconseguit de manera escandalosa, ja que es pretenia acabar amb el terrorisme amb un altre terrorisme: el de la guerra global.

Aquella escalada bèl·lica, que esclatà ben a l'inici de la Dècada per la Noviolència i la Pau proposada per les Nacions Unides (2000-2010), no va impedir que 10 anys els països àrabs estaven cridats a recórrer una nova etapa històrica en la lluita per la democratització. L'obsessió bel·licista de l'Administració Bush (la del pare i la del fill) no ha aconseguit per la força militar i amb el to venjatiu de la resposta als atemptats terroristes més greus que mai han patit els Estats Units, que l'ideal no gaire clar d'aconseguir la democratització de països com Afganistan o Iraq per a alliberar-se dels seus botxins hagi estat un èxit. Les democràcies no es construeixen des de dalt, i menys per la força militar. És una incongruència. La força militar no s'hauria d'emprar, més encara quan darrera hi ha tants interessos geoestratègics, polítics i econòmcs que encara la delaten més. Menys encara pot defensar-se que un mitjà violent pugui aconseguir un objectiu pacífic; no cal citar a Gandhi o a Luther King per a donar-hi més força a l'argument, perquè és d'una lògica evident per sí mateix. Iraq i Afganistan, dos països envaïts i capficats en una guerra que no van buscar per la decisió dels seus ciutadans (per tant, no escollida democràticament), sí va ser decidida per una potència mundial i els seus aliats que lluitaven -dèien-per uns ideals liberals i democràtics, tot nomenant escandalosament "Llibertat duradora" l'operació militar que justament no aconseguiria ni la llibertat ni la faria duradora.

Després de 10 anys dels atemptats de l'11-S que engegà la maquinària bel·licista al món per part dels països democràtics, els països àrabs culminen un moviment des de la base, què és tota una lliçó de mobilització ciutadana i compromís democràtic de llibertat (i de la duradora de debò). La revolta tunisiana no s'atura, i no només dins el seu propi país on els ciutadans segueixen mobilitzant-se no acceptant mitges transicions sinó una clara transició que sigui total, irrevocable i definitiva. Tampoc s'atura el procés exterior mitjançant el qual s'encomana als països veïns el que els seus pobles havien anat teixint des de fesia dècades, discretament però fermament, mentre Occident s'entestava a donar una imatge medieval, violenta i retrògrada de la cultura, la societat i la religió àrabs d'aquesta zona del món. Un Pròxim Orient convuls durant dècades mantingut en part també per la ineficàcia de les democràcies d'Occident que han pretès alliçonar als països àrabs sobre democràcia mentre s'aliaven amb les dictadures més fèrries per baixos interessos econòmics, ha paral·litzat i dissmimulat uns processos democratitzadors sorgits des de la base i que estan començant a tenir un èxit per sí mateixos, i no pas per cap ajut ni exemple occidentals. Només cal veure com 5 anys de guerra i invasió a l'Iraq no han aconseguit el que 15 dies s'ha assolit a Tunísia per la mobilització ciutadana. I és que la democràcia només es construeix des de baix! Encara ara algú es pregunta si és possible la democràcia als països àrabs? No oblidem amb supèrbia que mentre aquest "Occident" nostre d'avui es dedicava a ser bàrbar amb l'Imperi germànic, els víkings o els francs en l'època medieval, el món àrab destacava per una alta cultura, una integració i respecte envers els locals de les terres que dominava, i feia avançar la tècnica i la ciència com potser fins al s. XX no ha tornat a succeir. Com que la Història és dinàmica i els seus processos són cíclics, ara li toca un cert lideratge al món àrab.

El laberint etern del conflicte palestí

2010-10-05T15:47:00.002+02:00

Després de Jimmy Carter, probablement cap President dels Estats Units com Barack Obama pot conrear millors esperances per a fer avançar el procés de pau entre israelians i palestins. No obstant, la situació en què es troba l’Administració Obama, el procés electoral que sobrevé, les inquietuds internes dins el Partit Demòcrata i la creixent oposició republicana, no ajuden a enfortir i concentrar el lideratge d’Obama en un dels seus objectius claus en política exterior. Afganistan es troba en una situació delicada; Iraq ha estat resolt amb una retirada mancada de bons auguris; i el conflicte palestí desespera i sembla que no avança al ritme que es fa més que necessari, urgent.

El Primer Ministre israelià, Benjamin Netanyahu, és possiblement el millor posicionat per a liderar unes converses de pau des d’Israel. Un líder laborista motivaria més oposició malgrat possiblement tindria més capacitat de contribuir de manera seriosa i compromesa al tant esperat procés de pau. No obstant, la situació en la què es troba el Govern israelià, fonamentada en pactes i coalicions, no facilita caminar cap a opcions polítiques que requereixen flexibilitat en les converses però criteri clar en el Govern, a banda de capacitat per a assolir compromisos seriosos i de fons. Tanmateix, toquen a la fi els 10 mesos de moratòria en la construcció dels assentaments colons, i tornem a la situació anterior sense haver aprofitat aquest temps per a resoldre un dels polvorins del conflicte, que segueix encenent-lo dia a dia.

En tercer lloc, la situació palestina no ha fet més que empitjorar des de la mort de Yasser Arafat, en diferents fronts. A mida que han avançat els assentaments en territori àrab davant la impotència del Govern palestí i la incapacitat de comprometre més a la comunitat internacional, Cisjordània i Gaza han quedat cada vegada més desunides no només territorialment, sinó també política i ideològicament, afeblint les opcions de lideratge i govern del Primer Ministre palestí, Mahmud Abbas.

Si bé és clar que només es pot caminar cap a la creació d’un Estat Palestí, i aquest és un objectiu indefugible que totes les parts saben perfectament que hauran d’assolir tard o d’hora, la situació és tan complicada en tots els fronts que no es pot consensuar el camí adient per a enfilar les passes fermes que permetin conduir cap a la solució del conflicte, d’una vegada per totes.

Després de dècades d’enfrontaments, terrorisme i intifades, assentaments i provocacions d’uns i altres, el conflicte està lluny d’esmorteïr-se. Més encara, ni israelians, ni palestins ni nordamericans troben la manera de sortir d’un embolic rere un altre que no fa més que bloquejar el procés de pau. En conseqüència, les converses esdevenen un assaig estèril d’ineficàcia que aprofundeix el drama d’un conflicte altament complex, i l’endinsa en un laberint que sembla etern.

El procés de pau a Euskadi va de debò...

2010-09-28T12:57:00.002+02:00

És cert que Euskadi és un país que m'estimo molt, que m'agrada la seva gent, la seva història, la cultura i la llengua, le geografia i el paisatge, així com el seu caràcter, música i tradicions. Tinc amics allà, tinc amics aquí que són d'allà. I no puc amagar que quan fa unes tres setmanes vaig sentir per la ràdio que ETA obria una porta a la opció políitica i democràtica per a la resolució del conflicte basc, vaig sentir una profunda emoció dins meu.

Els mediadors internacionals comencen a treballar des de la discreció. El Govern central fa que no va amb ell i desprecia les paraules de la banda terrorista amb la qual cosa pressiona a una opció política definitiva de tota l'esquerra abertzale que pugui obrir un procés de debò. Euskadi està, més que mai, en un procés immillorable per a conduir tots els sectors socials i ideològics cap a un debat polític on les armes no tensin cap força ni forcin cap tensió. Ara és una hora cabdal. Tot s'està caminant aparentment en lentitud, però tinc la sensació de que condueix a un bon port. El camí que ara s'obre és llarg; potser tant llarg com el que ha fet ETA fins avui, però està clar que és EL camí, el viarany més fructífer.

Correspon a tothom ara, a la societat, als partits bascos, al Govern central i les institucions del país i de l'Estat, demostrar que es creuen realment el que és la democràcia, com l'esquerra abertzale sembla que comença a creure-s'ho. I la paraula Democràcia és una paraula molt gran, on hi cap tota la voluntat popular mentre sigui digne, justa i lliura. Cap reglament, cap normativa, cap estatut ni cap constitució, local, nacional o internacional, pot barrar el pas al què els bascos vulguin fer amb el seu propi país. I si per una vegada, malgrat tants assassinats i ferits, destrosses i atemptats, ara arriba l'hora de parlar, haurem de fer com els éssers humans sabem mai hauríem d'haver deixat de fer-ho: parlar. Tot és obert, tot és possible, només que la voluntat popular sigui respectada amb els mitjans pertinents.

La resta, son paraules que se'n duu el vent.

Confio que les institucions democràtiques sàpiguen estar a l'alçada de les circumstàncies, i tant afrontin sense treva l'engany d'ETA si és que es dóna, com acceptin i cooperin veritablement democràticament el diàleg amb tots els sectors socials i polítics d'euskadi per trobar la manera (perquè està clar que existeix, i allà espera...) de resoldre aquest llarg conflicte polític i territorial que, probablement configura el darrer conflicte amb conseqüències terroristes a tot Europa.

Ara que sembla que els terroristes podrien perdre-li la por a la democràcia, no ens emporuguim els que no ens hem considerat mai violents ni terroristes, sinó afiancem allò que sempre hem defensat: la democràcia de tots.

L'"Invictus" Mandela

2010-07-16T07:47:00.004+02:00

Amb motiu del Mundial de Futbol (com ja ho va ser amb el Mundial de Rugby)m i fa uns mesos per l'estrena de la pel·lícula "Invictus", de Clint Eastwood, Mandelà complí 20 anys d'ençà que va ser alliberat de dècades de presó; el líder antiapartheid ha tornat a la palestra tot i tenir més de 90 anys d'edat, amb l'admiració i tots els honors del món sencer. L'expresident de Sudàfrica ha estat, clarament, un dels grans líders mundials del segle XX, i sens dubte ho ha aconseguit gràcies a valors que ha convertit en virtuts personals, exercitades amb constància i decisió durant tota la seva vida. D'una banda, la seva clara aposta per la defensa dels desvalguts, lluitant contra la injustícia que el sistema de segregació racial havia imposat a Sudàfrica. En segon lloc, la seva actitud inflexible davant principis i valors irrenunciables per al seu poble, encara que això li costés la presó i molts sacrificis personals i familiars. En tercer lloc, el seu tarannà personal càlid i proper a les persones, a les quals tractava sense prejudicis i amb dignitat; va ser així com, en els 27 anys de presó, va aconseguir sempre interessar-se pels seus vigilants, tractant-los més com a amics que com a enemics, la qual cosa els sorprenia i desarmava. En quart lloc, va ser un home que cregué totalment en ell mateix, però sobretot en el seu poble mestís que buscava ensortir-se'n. I, finalment, va ser una persona que encarnà autènticament el valor de la reconciliació, sabent que només aquesta llavor garantiria el fruit de la pau per a Sudàfrica; les Comissions de la Veritat i la Reconciliació, de la mà del bisbe anglicà Desmond Tutú, van ser un enginy potentíssim per a desactivar la revenja i construir la pau a Sudràfrica.

El testimoniatge de la Pau

2010-07-16T07:45:00.001+02:00

La Pau és un testimoniatge personal, i així ho expressava el Mahatma Gandhi. No es pot pretendre la pau al món, quan en el jardí interior de cadascú ha estat impossible deixar créixer les flors. No es pot pretendre fer que els altres no facin les guerres, quan hom en el seu interior no ha sabut apaivagar els focs de la gelosia, l'enveja o la mentida. Només quan l'autoconeixement és profund, la conscienciació sobre les pròpies limitacions és real, i la voluntat de créixer en els valors de la pau per a sortir a la recerca de l'altre, sense imposicions, ni dogmatisme ni dominacions, podem realment començar a donar les primeres passes d'un camí cap a la Pau. De Gandhi és aquell preciós aforisme que afirma "No hi ha camins per a la pau, la Pau és el camí"; i és que la pròpia vida s'ha de convertir en un camí cap a la Pau, en el què la guerra més gran és la lluita contra el propi egoïsme i en favor de l'altruïsme davant els altres. Els nostres infants només aprendran el gran valor que significa la Pau, quan vegin en els seus adults que la Pau no és un "discurs" sinó és un "camí"; no és una teoria sinó una praxis; no és una idea sinó un testimoniatge. I és que la Pau no es pot tocar, no es pot abastar, no es pot concretar a una única essència: la Pau només és reconeixible quan els éssers humans la fem vida, quan la testimoniem. Heus ací que ja no cal fer-la evident; queda transparentada en la persona.

Atac del Banco Santander al web pacifista www.bancosantandersinarmas.org

2010-07-07T07:19:00.004+02:00

El web de la campanya “Banc Santander sense armes”, creat per les ONG Justícia i Pau, Setem i l'Observatori del Deute en la Globalització, ha suscitat una forta reacció per part de l’entitat presidida per Emilio Botín.

El 23 de juny, abans de la difusió pública del web, es va donar a conèixer al Banc Santander el link d’aquesta nova web per si considerava que la pàgina contenia alguna dada que fos inexacta o que no fos certa. El dia següent, el web va patir un seguit d’atacs de hackers, els quals van poder ser aturats afortunadament pels sistemes de seguretat del servidor.

Paral·lament, el Banc Santander va formular una denúncia en la qual afirmava que a través del domini www.bancosantadersinsarmas.org s’estava fent phishing, és a dir, s’estava robant els codis dels clients del banc amb l’objectiu d’utilitzar-los per entrar en els seus comptes personals. L’entitat bancària també acusava el web d’abusar de la seva imatge corporativa.

Aquesta denúncia va ser canalitzada per Telefónica Empresas, la qual va pressionar, sense verificar si tals acusacions estaven fonamentades, perquè el domini www.bancosantandersinsarmas.org fos eliminat i el web retirat del servidor.

Davant la denúncia, els propietaris del servidor on està allotjada el web el van inhabilitar. Els membres de la campanya, però, els van poder convèncer que tals acusacions eren falses i van rectificar.

Justícia i Pau, Setem i l'Observatori del Deute en la Globalització, i emmarcada dins la Campanya “Per una banca desarmada”, impulsen la campanya i el web “Banc Santander Sense Armes” per sensibilitzar i denunciar les relacions del banc amb la indústria militar o amb indústries que violen els drets humans tot alterant greument la vida de comunitats, pobles i medi ambient.

[Text extret íntegrament del web www.bancosantandersinarmas.org, vinculat al Centre d'Estudis per la Pau Delàs de Justícia i Pau, entre altres entitats]

Eduquem realment per a la Pau?

2010-06-21T22:24:00.002+02:00

Tothom coincideix que l'educació és la base del progrés dels pobles, que és el mitjà per a fer avançar la humanitat, i que és la fórmula per assolir ciutadans i ciutadanes amb drets i deures, amb igualtat d'oportunitats i compromesos amb la llibertat i el benestar de tots. Si bé tota educació educa en valors, i un dels valors suprems dels col·lectius humans és la pau, és obvi que educar és també educar per a la pau. Tota educació que no contribueixi a l'educació en valors i, més específicament, per a la pau, no és educació; serà instrucció, o manipulació o dominació; però no educació. Si és tant important la Pau, i és tant fonamental l'educació, perquè no eduquem realment per a la Pau? Posaré tres exemples ben evidents.
Els Exèrcits. Tots els Estats disposen d'Exèrcit, i aquest en el fons s'entrena per a exercir la força violenta al servei de determinats interessos, clarament no democràtics (estarem d'acord que l'aniquilació de l'altre no és democràcia). Podem rentar la cara de l'Exèrcit fent que el Ministeri de Defensa parli d'Exèrcits de Pau, Pacificadors, o Humanitaris, però siguem clars i honestos: un Exèrcit no pot ser Pacificador ni Humanitari; el mitjà que fa servir és contrari a aquest fi. Un Exèrcit, avui dia, és el més obsolet cos oficial que existeix encara en un Estat, que respon als més primitius i instintius brots violents que els animals humans tenim, i que ni educa per a la pau ni pacifica. El procés de desarmament al món ha de tendir cap a una aposta clara per la desaparició dels Exèrcits a cada Estat, i això serà una educació des de l'exemple, que tots sabem que és més potent que mil discursos.

Les escoles. Un cas concret però claríssim: els llibres d'Història, sense anar més lluny, expliquen massa la història de les guerres, i les biografies dels generals i militars que han ocasionat grans destrosses i genocidis. Només la història del segle XX, en l'Educació Secundària del nostre país, sovint té 5 lliçons que porten aquests escandalosos títols: tema 1: "La Primera GUERRA Mundial"; tema 2: "El món d'entreGUERRES"; tema 3: "La Segona GUERRA Mundial"; tema 4: "La GUERRA Freda"; tema 5: "La GUERRA contra el Terrorisme". Estem, realment, oferint una visió educativa de la Pau quan la història dels adults durant el segle XX ha estat una successió de guerres una rere l'altra, i quina més sanguinària? Les escoles són espais on els valors de la pau, de la participació democràtica, del respecte a la diversitat dels alumnes i les famílies, de la defensa dels drets humans dins i fora del centre, són pilars preferents de tota formació? La transversalitat de l'educació per a la pau és una realitat o bé només es tracta aquesta temàtica en una assignatura aïllada que a vegades poc té a veure amb les altres, amb les activitats escolars del centre, amb la vida dels alumnes o bé amb la realitat de l'entorn més proper?

Els mitjans de comunicació. El potencial que tenen la ràdio, la televisió, la premsa o Internet és sovint molt més gran que el de moltes escoles, i en canvi l'exploten molt minsament en favor de l'educació per a la pau. La televisió, per exemple, és en moltes ocasions el gran escàndol: imatges gratuïtes de violència en els telenotícies o la freda secció de successos que no és més que un llistat de barbaritats comeses per uns pocs però magnificades com si fos autoria de molts; programes escrombreries que viuen a costa de treure els draps bruts dels altres a través del rumor (primer esglaó de la cultura violenta), el despreci, l'insult o la falsedat, eduquen en l'egoïsme o la violència verbal, però no en l'escolta, l'empatia o el respecte a l'altre; una filmografia que inclús en horari infantil emet pel·lícules bèl·liques, amb continguts de violència clara i directa, contribueix a augmentar les estadístiques de la quantitat d'assassinats que un adolescent arriba a presenciar en només 15 anys de vida, dades que són esglaiadores. La premsa contribueix poc a aprofitar la seva estructura més capaç d'aprofondir els continguts de les notícies, que a vegades els butlletins radiofònics o els noticiaris televisius no tenen espai suficient. La ràdio a vegades es recrea en tertúlies superficials, polèmiques i en ocasions poc constructives, que no ajuden tampoc a una educació per a la pau.

La pau és avui un bé fonamental, importantíssim, per al benestar de tots, i en canvi no sempre té el ressò, la inversió, o l'espai que li correspon. Aquí la causa no és un desastre natural com els terratrèmols d'Haití o Xile; les raons surten de la voluntat humana, dels individus, les societats i els governs. Quan educarem realment per a la pau des de tots els vessants, començant per la pròpia vida i el propi exemple?

Obama és un Nobel però no un Déu

2010-06-12T17:24:00.000+02:00

En començar un nou any, el president Barack H. Obama compleix el primer any sencer al capdavant dels Estats Units. Alguns editorials de certs diaris han comentat sobre ell que políticament ha creuat un moment d'inflexió arrel de l'intent d'atemptat terrorista el passat 25-D. Iemen esdevé un nou front de lluita antiterrorista, i possiblement la regió vegi augmentada encara més la seva influència bèlica. En canvi, Obama acaba de rebre el Premi Nobel de la Pau a Oslo, amb tota la controvèrsia que això ha suposat.

D'una banda, cal reconèixer que mai un càrrec polític tan important com el del President dels Estats Units d’Amèrica, havia esdevingut tan potent per a canviar en tants pocs mesos, la situació de les relacions internacionals al món. Obama ha superat la bilateralitat del seu antecessor, i ha assolit un nivell acceptable de multilateralitat, tenint en compte que Bush no li havia deixat un panorama gens fàcil.
Cal reconèixer en Obama que poques vegades s’havia arribat a una capacitat tan gran i en tan poc temps, de lideratge no només dins les Estats Units sinó també fora de les seves fronteres (les multituds que Obama congregà a Praga, Berlín, París o Roma, i els seus discursos durant la campanya electoral, la nit electoral, en la presa de posessió, davant el Congrés, a Egipte, a Ghana…). Potser només Kennedy sigui un cas comparable dins els Estats Units.

Però el que no havia passat mai és que, amb menys d’un any de govern, un president hagués aconseguit una distinció internacional de d'alt nivell com el Premi Nobel; i, a més, un guardó concedit als mèrits en matèria de Pau, que té una vinculació directa amb l’acció política de qualsevol governant, i més encara amb la del Comandant en Cap de l’exèrcit més potent i armat del món. D’entrada, per tant, el Premi Nobel de la Pau, concedit a Obama, sorprèn per totes bandes…

Aquesta concessió pot analitzar-se de dues maneres: una de més favorable, i l’altra menys. Aquesta última és clara: concedir un premi per l’acció política d’un governant que té davant seu quatre anys de govern, o potser fins i tot vuit, quan no ha complert ni el primer any, és il·lús, és desproporcionat. Algú diria, fins i tot, que és més un parany a la seva acció de govern d’ara en endavant, que no pas un esperó… Qui encara no ha pogut consolidar uns bons ideals i unes bones formes, pot ser que sobrevalorant-lo s’acabi ensorrant-lo. I entenc que el Comitè Nobel no devia tenir aquesta prioritat, però sí estic convençut que no ha calculat prou bé ni els efectes ni els riscos.

D’altra banda, la concessió del Nobel a Obama pot ser analitzada, com de fet el Jurat va asseverar, com una motivació a culminar el que fins ara tant clarament ha proposat el mandatari nordamericà. Es tractaria, per tant, d’una mena de forrellat que ajudaria a assegurar o garantir una mica “per la força”, que Obama no es tiri enrere; que tingui, en conseqüència, el suport moral i l’autoritat internacional (que potser ja tenia, però ara amb l’afegitó del Nobel), per no deixar defallir en el coratge necessari per afrontar els canvis profunds que esperen al món d’avui.
El discurs d'Obama a Oslo no va decebre per la dignitat amb la què va acceptar les contradiccions humanes de la lluita per la pau, que va portar-lo a una visió excessivament realista amb què el guardonat va afrontar el concepte de Pau. Des del punt de vista de la noviolència, i un concepte de Pau elaborat amb més rigor, la seva reflexió era ben rebutjable, ja que acceptava que la força violenta era també un ingredient possible en la lluita per la pau. Gandhi l'hauria contradit si hagués estat present en el discurs del president.

Malgrat això, Obama no és un Déu; és un president humà, i com a tal té grans potencialitats (bona part de les quals podríem reconèixer que explota ben satisfactòriament), però també té ombres davant les quals li és difícil escapolir-se. Malgrat que des del punt de vista de l'utopia Obama hauria de prendre algunes altres decisions, el còmput global ens fa pensar que, en comparació al seu antecessor, l'actual president nordamericà s'apropa més a l'utopia pacifista que no pas Bush.
Sigui com sigui, el Nobel d'Obama, amb el temps, a la inversa que en la resta dels altres guardonats, ens demostrarà si ha estat merescut o no. Esperem que sí, però malgrat tot, no oblidem que Obama no és Déu, i no serà mai perfecte... La qüestió rau més aviat en si s'apropa a la utopia o se n'allunya, tot i saber que no l'assolirà probablement ni ell ni l'humanitat sencera.

Drets Humans i dignitat humana

2009-04-19T10:39:00.000+02:00

Aquest passat 2008 s'han complert els 60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, un aniversari important que no ha tingut, en canvi, el ressò esperable especialment en els mitjans de comunicació social, tant pel que signifiquen els Drets Humans com pel que haurien de significar. La defensa de la dignitat de la persona que els Drets Humans signifiquen, es basa en la voluntat de que tot ésser humà pugui viure amb dignitat i respecte per part de tothom. Malauradament, informes i més informes anuals com els de Nacions Unides o els d'ONG independents com Amnistia Internacional, ens recorden que els Drets Humans són violats constantment per governs, grups armats, forces d'ordre, exèrcits, institucions o fins i tot empreses. Un món en pau només podrà aconseguir-se amb la garantia d'uns Drets Humans salvaguardats de tot abús o violació, contràriament només podem posar pedaços a un gran vestit destripat de dalt a baix. La qüestió és, també, preguntar-se què podem fer cadascú de nosaltres com a ciutadans d'apeu, si bé altes instàncies governamentals, institucionals o empresarials no sempre se n'ocupen com les seves responsabilitats exigirien. I les respostes són moltes, tot i que aquí en mostraré tres de senzilles: sens dubte, començar primer pel cercle més proper, el nostre entorn social (veïnat, barri, població), i laboral (tant si tenim a càrrec treballadors com si simplement la nostra feina es desenvolupa amb altres companys de feina); d'altra banda, la nostra implicació en ONG (presencialment o des de la virtualitat) pot ser cabdal; i, finalment, el nostre vot responsable i compromès en les diferents eleccions a les què som convocats, pot canviar moltes coses. (Article publicat a la revista Valors, www.valors.org).

I la Pau esdevingué Cultura...

2009-03-31T17:40:00.000+02:00

En un món com el nostre, en el què malauradament més de 7000 anys de violència humana han desenvolupat una consolidada cultura de violència, es fa necessari contraposar una altra cultura que existeix des de fa molt més temps històricament, i que el seu discret i silenciós fer l'ha apaivagat i ha fet semblar que no existeixi. És el que anomenem com a Cultura de Pau, terme que la UNESCO encunyà definitivament en la Declaració i Programa d'Acció per la Cultura de Pau de 1999 . En aquest interessant document, aprovat en Assemblea General per les Nacions Unides, es fa un encertat desenvolupament del que és, i com es pot aplicar, la Cultura de Pau, que comença definint de la següent manera: "és el conjunt de valors, actituds, tradicions, comportaments i estils de vida, basats en el respecte a la vida, la fi de la violència i la promoció de la noviolència mitjançant l'educació, el diàleg i la cooperació", entre moltes altres característiques. Els valors d'aquesta cultura semblen desconeguts, o inclús recents i fins i tot ineficaços, però tenen unes arrels profondes que es dispersen per totes les civilitzacions i pobles del món. No hi ha país que no tingui al seu sí un col·lectiu que defensa els seus valors; no hi ha religió que no els hagi fet seus; no podem dir que no coneixem a ningú que encarni bona part d'aquests valors en els nostres entorns familiars, d'amics o de professió. El cert és que la Cultura de Pau és tan discreta a vegades, per pacífica que ha de ser, que fa evident allò de que fa més soroll un sol arbre quan cau que tot un bosc creixent.

El Museu de la Pau de Gernika

2009-03-27T09:02:00.000+01:00

En una visita amb estudiants, vaig tenir l'oportunitat de conèixer recentment el primer Museu de la Pau que es va crear a tot l'Estat; és el Museu de la Pau de Gernika. La Xarxa Mundial de Museus de la Pau el va incorporar només crear-se, perquè significava l'ampliació d'un projecte de pedagogia de la pau importantíssim. A Barcelona fa anys que es lluita per convertir els castells militaritzats de Figueres i Montjuïc en indrets convertits en centres d'informació, recerca i difusió de la Cultura de Pau, amb el seu propi museu. Però visitar el de Gernika ha estat colpidor per a mi.

Es tracta d'un museu de tres plantes, situat al bellmig de la població. En els diferents ambients es pretén explicar què és la Pau i la Cultura de Pau que d'ella se'n deriva; en segon lloc, repassar la història del primer bombardeig aeri d'una població en tot el món (portat a terme per l'aviació nazi e 26 d'abril de 1937, en plena Guerra Civil espanyola i a instàncies del General Franco); i en darrer lloc, una explicació interessant sobre el procés del conflicte basc, amb les seves possibles alternatives de solució.

Dotat de multitud de recursos per a explicar conceptes i idees, i apropar realitats que violen les condicions de pau en la humanitat, el Museu esdevé un indret "pacífic" on poder reflexionar a fons sobre valors humans fonamentals. Es tracta d'una eina bàsica per a petits i grans, que hauria d'estar present en molts municipis o al menys en les grans ciutats, per tal de sensibilitzar i apropar la població a les lluites per la pau, en un món millor i on l'humanitat pugui gaudir d'un mínim benestar i dignitat.

D'entre els aspectes a destacar, hi és la visió històrica del bombardeig de Gernika, i en especial el punt en què s'explica la reconciliació que es va dur a terme a partir de la iniciativa de Petra Kelly, líder i activista dels Verds alemanys que un bon dia va passar per Gernika i es va adonar de la tragèdia del bombardeig de les tropes alemanys. Des de llavors, Petra Kelly, pacifista reconeguda mundialment per ser una de les poques dones pacifistes en primera línea, va moure la societat civil alemanya dels anys 80, per aconseguir que les autoritats germàniques aprovessin una declaració de perdó i reconciliació. Finalment ho va fer l'ambaixador alemany a Espanya, tot llegint un impressionant text del president d'Alemanya.

D'obligada visita al pas per Euskadi, el Museu de la Pau de Gernika, i Gernika mateix, és un entorn magnífic i preciós per reflexionar, meditar, compartir i aprofondir en el món de la Cultura de Pau. Una última constatació: si s'invertís només el 50% del que s'inverteix en cultura de Guerra per a la Cultura de Pau, segur que més del 1000% d'efectivitat tindria aquesta en la resolució de conflictes, les tragèdies bèl·liques, i les violacions dels drets humans.

El lema del Museu no podia ser un altre que la coneguda sentència gandhiana: "No hi ha camins per a la pau; la pau és el camí."

Discurs del guardonat fotoperiodista Gervasio Sánchez

2009-01-13T10:14:00.000+01:00

El diari "El País" organitza els Premis Ortega y Gasset de Fotoperiodisme, i aquesta edició ha guardonat al fotògraf Gervasio Sánchez, que ha realitzat diferents sèries de fotografies sobre els efectes de la violència en la societat civil. En la reivindicació del periodisme més compromès que aquests premis fan, el guardonat Sánchez va aplicar-se bé, i féu un discurs que no ha estat suficientment difós en mitjans de comunicació. Per aquesta raó, aquí em prenc la llicència de transcriure'l, per tal de difondre al màxim, entre molts blogs i e-mails que estan elaborant-se, allò que hauria d'haver-se difós pels mitjans més clàssics com premsa, ràdio i televisió.

Val a dir que en el discurs d'acceptació del premi hi eren presents autoritats vàries com la Vicepresidenta del Govern Espanyol, diversos ministres, el President del Senat, la Presidenta de la Comunitat de Madrid, l'Alcalde de Madrid, i molts mitjans de comunicació.

Les paraules, valentes i coratjoses, del fotoperiodista, que molt probablement li poden causar problemes de "prestigi" institucional, no van oblidar les víctimes amb les que tant s'ha implicat i compromès (just, curiosament, el que el premi valorava!):

Estimados miembros del jurado, señoras y señores:
Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.

Es un gran honor porque varios de mis mejores amigos a los que respeto profesionalmente pertenecen a la plantilla de este diario. Queridos Ramón Lobo, Guillermo Altares, Miguel Ángel Villena, Jorge Marirrodriga, Francesc Relea, Miguel Gener, Alberto Ferreras, Gorka Lejarcegui, incluso tú querido Alfonso Armada, a los que he nombrado y a los que tengo en mi mente, a todos vosotros que me apoyasteis en los momentos más duros os dedico este premio de todo corazón.

Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.

No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.
Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.

Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad.

Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.

Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.

Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.

Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.

Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.

Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.

Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.

Muchas gracias

GERVASIO SÁNCHEZ

Controvertida entrevista a Simon Peres a La Vanguardia (9 de gener de 2009)

2009-01-11T20:59:00.000+01:00

El diari "La Vanguardia" va oferir una controvertida entrevista al president israelià, Simon Peres, en plena operació bèl·lica sobre Gaza. El periodista Henrique Cymerman va formular-li interessants preguntes, a les què no va defugir el líder polític i Premi Nobel de la Pau. Inauguro aquest blog del Centre Virtual de Cultura de Pau de Catalunya amb aquesta entrevista que no ha pogut deixar indiferents a ningú. Aquest és, també, una comesa de la Cultura de Pau: cercar i recercar conjuntament, sense fariseismes ni dogmatismes, per tal de poder trobar entre tots la Veritat, feta sovint a partir de les singulars i parcials veritats de cadascú, de cada part o sector, en un conflicte, en una societat, en una família o en una regió del món.

H. Cymerman/La Vanguardia, 9 enero 2009

"Líderes árabes dicen a Israel de forma privada: acaben el trabajo con Hamas", afirmó al diario español La Vanguardia en una entrevista el presidente de Israel, Simon Peres. Son días en los que el Jefe de Estado israelí de 85 anos, trabaja aún más de lo normal.

- Son días difíciles para Israel y me imagino que para usted también. ¿Por qué regresó Israel a Gaza?
- Israel no ha regresado a Gaza. Israel fue allí ahora para detener los cohetes y misiles. En el 2005, ningún militar o ciudadano israelí se quedó allá. Hemos desmantelado nuestros asentamientos, mandamos 45.000 policías para traerlos a casa. La Franja estaba en manos de los palestinos, libre de la ocupación, con fronteras abiertas y con comercio. El problema es la naturaleza de Hamas. Es la primera vez en la historia humana que un grupo tan extremista, fanático e irresponsable, se apodera de un pedazo de tierra, y la transforma en una base para disparar sin ninguna razón conocida, o ningún motivo declarado. Ningún país en el mundo podría aguantar 90 misiles al día lanzados sobre sus pueblos y ciudadanos sin ningún motivo. Me hubiera gustado, que quien nos critica lo pudiera parar.
Pero nadie intenta detenerlo, ni puede detenerlo. Así que estamos solos. Tenemos que proteger a nuestra gente. Es inimaginable que un millón de israelíes viva en refugios, sólo porque existe un grupo desequilibrado que está disparando sobre nosotros.

- Quisiera saber, como hombre de paz, ¿cómo se siente ante las imágenes de decenas de familias y niños asesinados en Gaza?
- Ésta no es nuestra elección. Es la falta de alternativas que nos llevó a ello. No es posible lograr la paz si dejas actuar a la gente que desea destruir la paz y les dejas manos libres. Tenemos que hacerlo. Yo le digo que el mundo al final nos agradecerá porque si dejamos a Hamas tener éxito, el mundo será incontrolable. Es un grupo ilegal. Empezaron su revolución contra la Autoridad Palestina. Mataron cientos de líderes y miembros de Al-Fatah en Gaza, tirándoles desde el techo de los edificios hacia la calle y provocando su muerte. El presidente Mahmud Abas no los reconoce. Si alguien intenta legalizarlos o razonar con ellos, es como apoyar un mundo salvaje e imposible.

- ¿Qué diría a aquellos que dicen que Israel está cometiendo una masacre en Gaza?
- Yo creo que están haciendo declaraciones sin conocimiento de los hechos. Que dirían si les cuento que Hamas está utilizando a niños para esconder armas, como escudos humanos, tienen respuesta para eso? Qué dirían si les cuento que Hamas entierra armas dentro de las mezquitas como arsenal? ¿Qué dirían, si les cuento que terroristas se están disfrazando en los hospitales? ¿Tienen influencia sobre eso? En primer lugar, no estoy seguro que conocen los hechos. Pero aún así, ¿son capaces de cambiar el comportamiento de Hamas? ¿Quiénes son ellos, profesores en las universidades que les toca dar notas? ¿Pueden pararlo? Si lo pueden hacer, se lo garantizo: ni un soldado israelí pisará Gaza. Pero nadie lo puede lograr. Así que hay muchas declaraciones para impresionar. Es escandaloso e irresponsable de su parte.

- ¿Qué ha pasado en el colegio de la ONU? Israel pidió a la población de dejar sus casas. Se refugiaron en el colegio….
- Primero que nada, advertimos a la ONU que Hamas utiliza sus instalaciones como plataforma para lanzar misiles y atacar Israel. Pedimos a la ONU que investigue el tema. Ellos no respetan nada. Ni leyes, ni normas, ni la vida humana. Nadie puede explicar por qué están lanzando cohetes y misiles. Hay declaraciones pacifistas contra la guerra. Yo también estoy contra la guerra, contra los disparos y a favor de la paz. Pero si dejamos que sigan disparando, no habrá paz.

- Insisto. Y ¿qué culpa tienen estos niños y adultos palestinos inocentes?
- ¿Quién dice que son culpables? Yo digo que es un crimen, que ellos esconden granadas de mano en parvularios. Yo insisto que el crimen más grande es esconder proyectiles de mortero en un colegio. Nadie ha hecho algo similar en el pasado.

- ¿Le parece que esta operación militar está logrando sus objetivos?
- No teníamos ningún objetivo. Fuimos atacados y tuvimos que defender nuestras vidas. No tenemos ningún objetivo de conquistar Gaza, ni queremos su tierra o sus bienes. Todo eso lo hemos dejado atrás. Lo que queremos es que nuestros ciudadanos sean libres como la gente de Barcelona. Que los niños puedan ir tranquilamente al colegio cada mañana. Y que un millón de ciudadanos del sur del país no tengan que vivir en refugios

- ¿Qué sintió al escuchar a Hugo Chávez hablar sobre Gaza e Israel?
- Siento que el petróleo es capaz de alterar la razón de grandes líderes.

- ¿Qué opina sobre los comentarios de otros líderes, tales como el presidente español, que comento que la operación de Israel es desproporcionada?
- ¿Cómo definimos ‘proporcional’? ¿El ataque terrorista al tren en Madrid, es proporcional? ¿Qué es proporcional? quiero entender. Si disparan 50 cohetes al día sobre Israel, ¿eso es proporcional? No nos referimos a proporciones. Exigimos parar los disparos contra nuestra gente. Eso es todo. ¿Qué ocurriría si Madrid sufriera día y noche 90 misiles sobre distintas zonas de la ciudad? ¿Qué haría el presidente español? Quisiera entender.

- Benita Ferrero de la Unión Europea le dijo que Israel está dañando su imagen por muchos años. ¿Cuál fue su respuesta?
- Mi respuesta es que a veces hay que poner en peligro la ‘imagen’, para salvar la vida de nuestros ciudadanos. Con todo el respeto a la ‘imagen’, también hemos perdido centenares de mujeres y niños en atentados. No diría que debemos perder centenas de vidas para mejorar nuestra imagen.